Intèrpret de la veu d'un poble

Poesia completa

Anna Akhmàtova

Traducció i edició de Jaume Creus Edicions de 1984

560 pàgines. 26 euros

Anna Akhmàtova (Odessa, Rússia, 1889-Moscou, 1966) era una dona superior a la mitjana. Dotada d'un extraordinari atractiu, va ser poeta i musa alhora, i es pot dir que la seva contribució a la cultura no es redueix a les pròpies creacions: incomptables poemes i pintures demostren la fascinació que va inspirar artistes de tots els àmbits, Modigliani en primer terme.

Havent rebut una notable formació universitària, es va integrar en els cercles literaris de Sant Petersburg, durant els anys anteriors a la revolució de 1917. Llavors hi havia un notable fervor creatiu, com sempre que Rússia mira cap a occident i s'hi respiren aires de llibertat; moments de canvi, d'experimentació i de manifestos. En poesia, davant el predomini del simbolisme sorgeix l'acmeisme, i a l'avantguarda s'alcen el futurisme o el constructivisme. Anna es casa amb Nikolai Gumiliov, cap de colla dels acmeistes -que aspiraven, amb ànim neoclàssic, a escriure amb paraules clares sobre afers reals, en contra de la tendència hermètica del simbolisme-, i comença a publicar: Vespre (1912), Rosari (1914), Bandada blanca (1917). Hi trobem records i reflexions sobre l'amor i el desamor, i també l'evocació de llocs com Kíev, Sant Petersburg i sobretot Tsàrskoie Seló, complex residencial dels tsars, on va viure de petita. La seva adscripció a l'acmeisme és anecdòtica però el compromís amb la realitat propi d'aquest fugaç moviment el va mantenir sempre i la va portar a ser testimoni de l'horror que va seguir a la consolidació del règim soviètic.

L'Akhmàtova poètica arriba ara tota en català; no hi és en espanyol ni francès

Ben aviat, tota creació que no es lliuri a "agitar al vent les consignes de Lenin", com deia Maiakovski, és sospitosa, perseguida i silenciada. El seu marit va ser executat, el seu fill va entrar i sortir de la presó durant anys, molts dels seus amics se'n van a l'exili, i els qui es queden s'arrisquen a desaparèixer en el Gulag. Després de Plantatge (1921) i Anno Domini MCMXXI (1922), que es van publicar a l'estranger, no va escriure res durant anys, i els seus llibres són prohibits. Exili interior és una expresió que queda molt curta en el seu cas.

Tant de sofriment, de persecució i de privacions va acabar germinant en la seva obra més coneguda, el Requiem (1940). Akhmàtova hi parla per ella i per tots els qui no poden fer-ho; tota la grandesa d'una veu poètica concentrada en un lament davant la sofrença quotidiana dins un règim totalitari. Ni en la intimitat era possible crear lliurement -per raons de seguretat, calia prescindir de còpies escrites i confiar en la pròpia memòria i la dels amics-, però així i tot va assolir el seu propòsit de fer-nos arribar la seva clara veu enmig del drama col.lectiu. Cal esmentar també el Poema sense heroi , una complexa composició, reelaborada al llarg de vint anys, entorn de l'acte creador que incorpora múltiples referències a autors coetanis. Malgrat tot, no se'n va anar mai del seu país, i amb un cert punt d'orgull no se'n va estar de remarcar-ho; fins i tot, en ocasió de la segona guerra mundial, va practicar la poesia patriòtica però no per guanyar el favor del règim sinó per una íntima obligació. Una consciència de la missió del poeta com a intèrpret de la veu del poble -res a veure amb l'estètica oficial del realisme socialista, en la qual el compromís es realitza en la transmissió de consignes- recorre tota la seva obra.

En català, disposàvem només d'alguns poemes d'Akhmàtova -com l'antologia de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova-; ara ens arriba l'obra poètica sencera, cosa que no es troba en espanyol ni en francès.

El treball de Jaume Creus, en qui conflueixen l'ofici de traductor i una llarga trajectòria com a poeta, sorgeix indiscutiblement d'una "voluntat de crear cultura per al país". Les seves versions prescindeixen de la rima però no del metre, i deixant per als coneixedors del rus el judici estrictament lingüístic, podem dir que funcionen com a poemes a plena satisfacció. Fet el més difícil, que és la traducció, només un parell de lleus retrets a l'edició: la lectura seria més còmoda si hi hagués més espai en blanc de separació entre els poemes, i d'altra banda, tot i entenent que no és una edició crítica, el lector agrairia que la informació introductòria fos una mica més extensa, que li estalviés recórrer a altres fonts. Que de cop i volta apareguin milers de versos ben escandits és tot un esdeveniment en la literatura catalana, encara més si ens permeten atansar-nos a una de les grans veus del segle XX.