"La nova Diagonal podria trencar l'Eixample de Cerdà"

D'escrits en porta una setentena però, i de llibres llegits sobre la seva estimada urbs? I llavors, Lluís Permanyer (Barcelona, 1939), cronista oficial de la ciutat, bigoti del XIX, s'aixeca i, dret com un autèntic senyor de Barcelona, va a un dels prestatges del despatx (ho farà sis o set cops, agafant a la primera el títol precís), mira una fitxa i diu: "Doncs fins ara, 1.704". Tota la vida a l'Eixample l'ha portat a escriure el que va ser el primer gran llibre de divulgació del cor de Barcelona, Historia del Eixample (1990), i ara a dirigir el primer exhaustiu documental sobre l'irrepetible enginyer i la seva obra aprofitant la cua dels 150 anys del famós pla. Un passeig amb un títol que ho diu tot (Cerdà, un visionari maleït) i que avui emet TV-3 (23.20 hores).

El cronista de Barcelona dirigeix un documental sobre l'enginyer que s'estrena avui a TV-3

Pregunta. Les primeres coses sobre la ciutat les hi va ensenyar el seu pare. Què li deia de Cerdà?

Resposta. Doncs la típica llegenda burgesa de descrèdit del personatge: que si havia estat una imposició de Madrid, que si era militar, que si era un malbaratament de terreny... i, en canvi, a mi em cridava l'ordre de l'Eixample: els arbres cada vuit metres, els mòduls exactes de 113 metres. Jo vaig aprendre per on es ponia el sol per l'orientació del pis dels pares. Aquest Eixample ha disciplinat la vida ciutadana dels barcelonins; si no la ciutat seria avui com qualsevol del sud-est asiàtic.

P. O sigui, que es va tenir sort de la imposició de Madrid.

R. I tant! Era lògic, el projecte de l'Eixample afectava llavors set municipis: Gràcia, Sants... Calia una unitat superior, per això el Ministeri de Foment no va voler deixar-ho en mans de l'Ajuntament de Barcelona i va encarregar-ho a Cerdà, enginyer de l'Estat que havia estudiat a Madrid, un català que coneixien, vaja. Era un socialista utòpic; sense ell hagués sortit un projecte amb barris per a rics i pobres, tot ofegat, escatimant-se metres. Cal recordar que una de les condicions del concurs que organitza l'Ajuntament per contrarrestar el pla Cerdà era que els carrers havien de tenir una amplada màxima de 10 metres; el més petit dels de Cerdà en té 20.

P. Traves en va patir moltes.

R. Li va fer de tots colors. D'una banda, l'Ajuntament va exposar els seus 14 projectes al Saló de Cent menys el de Cerdà, que era en una altra.Els modernistes, alguns militants de la Lliga, es van dedicar a saltar-se la normativa en tots els seus edificis: passa a la Casa Calvet, a l'Ametller, per descomptat a La Pedrera... Tot l'Hospital de Sant Pau està posat en diagonal a la quadrícula de Cerdà i no és per la ventilació. Qui va salvar l'Eixample va ser Pere Garcia Fària quan el 1890 fixà el pla de clavegueram aprofitant ja la idea de les galeries subterrànies de Cerdà, tot salvant així la famosa ortogonalitat del pla i els seus xamfrans, únics.

P. Com ha viscut l'Eixample aquests 150 anys?

R. L'Eixample de Cerdà és tan bo que ho encaixa tot, només cal veure com ha assimilat el trànsit; però té reptes delicats.

P. La nova Diagonal?

R. Sí, n'és un: segons què es faci pot arribar a trencar l'equilibri de l'Eixample. Cerdà ho va calcular tot tan bé que quan al seu pla toques diverses variables a l'hora... No se sap com funcionarà la psicologia col·lectiva quan es deixi en dos carrils per als vehicles.

P. Algun punt delicat més?

R. La remodelació de Les Arenes quan funcioni a l'hora amb la Fira de la plaça Espanya. Diuen: "No, si tot ho soterrarem", però ningú pensa que la vida que poses sota el carrer després acabarà aflorant. La Barcelona de sota, amb tants intercanviadors, pàrquings i altres, pot fer patir la de dalt.

P. I el 22@, llavors cul de sac que va deixar Cerdà?

R. Està per acabar. El perill serà com cosir els grans edificis amb la resta d'entramat urbà, que no quedin aïllats; s'ha d'intentar que les parts baixes tinguin vida, quedin entre mitgeres. És curiós, potser és pel fet d'haver viscut tants anys entre muralles, però no sabem planificar els grans espais.

P. Demana al documental que Barcelona saldi el deute amb Cerdà i li faci un monument.

R. Cerdà ha tingut mala sort amb la ciutat: va morir a Santander i només va merèixer una esquela de quatre ratlles al Diario de Barcelona; es va llogar un camió de mudances per evitar pagar impostos quan es van transportar les seves despulles; a la làpida del seu nitxo, municipal, hi ha un error: va nèixer el 1815 i hi diu 1816. En fi, l'alcalde Rius i Taulet va voler posar-li un monument a la plaça Catalunya el 1899, un obelisc de Pere Falqués, però llavors la gasssiveria professional dels arquitectes envers un enginyer ho va tombar; el 1959, a la plaça Cerdà n'hi havia un d'Antoni Masriera i Clavillé, que es va treure quan el primer Cinturó de Ronda. Crec que ara n'hauria d'haver un al bell mig de la seva creació, a Gran Via amb passeig de Gràcia; allà no molestaria: hi ha una font que, quan raja, és d'una estètica provinciana, i quan no, sembla una palangana.

P. Proposa artista?

R. Potser Sergi Aguilar: té la geometria heterodoxa que recorda la quadrícula de Cerdà.

P. D'on ve la fal·lera col·lectiva per la ciutat? Hi ha llibres de qualsevol tema.

R. En part, ve del fet que parlar de Barcelona va servir, durant el franquisme, com a sucedani per fer-ho de Catalunya; queden pocs buits, sí, però jo estimularia la gent i les empreses petites perquè escrivissin les seves històries, monografies curtes, com la del Cafè Orient. L'ha vist?

S'aixeca i, és clar, enmig de la seva atapeïda Barcelona de paper, treu l'opuscle a la primera. Barcelona al cor... i al cap.