Lenz

De la mà traductora de Jordi Ibáñez Fanés -que ha reelaborat, molt bé, una traducció seva de fa uns quants anys- ens arriba una de les obres, totes emblemàtiques, de Georg Büchner, aquell autor alemany del qual Lukács, a la Breu història de la literatura alemanya , va dir que significava la veritable fi del romanticisme germànic i l'inici d'un gènere que sens dubte apreciava més, és a dir, els orígens del nou realisme, si més no aquella incidència de la secularitat, inclosa la política, que va significar l'anomenat període del Vormärz alemany, que va del 1815 al 1848.

Com faria també amb Wozzeck , o Woyzeck , Büchner va narrar un segment de la història d'un contemporani seu, en aquest cas el literat Jakob Michael Reinhold Lenz (1751-1792), home tirant a l'extravagància, les facècies i la melancolia, amic de Goethe durant els anys d'Estrasburg de tots dos, i autor d'una sèrie prou abundosa d'obres dramàtiques, narratives i d'informes militars -va ser el primer a proposar que als exèrcits hi haguessin dones, per apaivagar els fogots de la soldadesca-, relativament desconegut del món sencer, i més aviat famós, avui dia, per haver donat nom a aquest esbós de narració -que en tant que esbós és una cosa genial i no l'hi falta res, com a la "Simfonia inacabada" de Schubert- del molt més enorme Georg Büchner.

De Lenz, l'home, Goethe en parla a Poesia i veritat en termes no del tot despectius -i això ja és molt, tractant-se d'ell-: "Lenz va comportar-se sempre d'una manera més iconoclasta [que Herder] contra els usos tradicionals del teatre, i volia que s'actués a la manera shakespeariana absolutament a tot arreu ... Per definir la seva manera de ser només sabria emprar la paraula anglesa whimsical [un diccionari la tradueix com "capritxós", però també com "inestable", "de caràcter errívol"] ... i potser per això ningú com ell no va estar tan capacitat per sentir i imitar les extravagàncies i els desvaris del geni de Shakespeare". Van tenir amistat un quant temps, com s'ha dit, però després Goethe se'l va espolsar, entre altres raons perquè l'admirava en excés i perquè Lenz es va enamorar de la mateixa dona que Goethe pretenia, Friederike Brion.

Partint de la vida erràtica, i al final alienada de Lenz, Büchner, de vida escassa (1813-1837), va elaborar aquest text també molt breu, que és una de les perles de la literatura alemanya del ja anomenat període del Vormärz, però també un vague ressò de l'època de l'Sturm und Drang. Allò que va interessar a Büchner d'aquesta figura -com havia estat el cas de la seva atenció per la figura d'aquell soldat que va matar la seva dona a causa de la gelosia, i després va tirar, a la llum platejada de la lluna, l'arma del delicte, tot plegat en una mena de prefiguració d'una imatge molt estimada per García Lorca- va ser el caràcter inclassificable d'una persona, la seva radical incomoditat respecte a les classes i els arranjaments socials de l'època, el tarannà mudable, i la tirada -ja quasi pròpia de les figures nihilistes d'un Dostoievski- a fer front a aquests abismes amb una imaginació o una capacitat simbòlica força fora del comú: si voleu veure-hi, també, una prefiguració del món de Kafka, això estarà ben vist.

Hi ha un altre home de lletres importantíssim, ara del segle XX, que en va parlar amb una admiració sense mesura: Elias Canetti. En el pròleg d'aquesta edició, que és un treball de finíssim germanista, Ibáñez ens adreça a les primeres pàgines d' El joc d'ulls , en què Canetti narra el seu descobriment de Woyzeck i de Lenz malgrat les precaucions de la seva dona, Veza. Aquesta havia amagat el volum d' Obres completes de Büchner que Canetti havia comprat una vegada, amb por que el seu home no arribés a escriure ni una sola pàgina si les llegia. Va passar el temps; Canetti va escriure Die Blendung , o Auto de Fe , i només després Veza li va ensenyar el lloc en què havia amagat l'obra de Büchner: darrere d'uns drames de Victor Hugo que, sens dubte, Canetti mai no s'hauria proposat de llegir. L'escriptor li va dir a Veza, llavors: "Per què me l'has amagat?" Ella va respondre: "Pots estar content de no haver-lo conegut abans. Et penses que, si l'haguessis conegut, hauries estat capaç d'escriure res? Büchner també és el més modern de tots els escriptors. A Büchner no se'l pot imitar. L'única cosa que es pot fer és sentir vergonya i dir: 'Per què escric, jo?'. L'únic que es pot fer és mantenir la boca tancada. I això, no volia que ho fessis".

Només després d'aquest episodi Canetti va llegir Büchner, i més endavant va escriure: "Vaig acomodar-me i, sense afegir-hi paraula, vaig llegir el fragment en prosa més extraordinari que ha existit. La nit de Wozzeck va anar seguida del matí de Lenz , sense haver dormit ni un sol instant. Llavors la meva novel·la [ Die Blendung ] se'm va fer miques, va quedar reduïda a pols i cendra". La lliçó és clara: si el nostre lector escriu en aquests moments, que llegeixi Lenz quan haurà acabat el llibre; si ha escrit i ho ha fet molt malament, que el llegeixi i no escriurà mai més; i si no escriu, que no es preocupi: aquesta lectura és per a ell.