Escàner polític

La configuració de la democràcia a Espanya

Edició de Pere Ysàs

Eumo

254 pàgines. 32 euros

No és fàcil aproximar-se a la història més recent de forma analítica. I menys quan el tema és la configuració del sistema polític espanyol, perquè és molt fàcil caure en lectures més justificatives que dotades d'esperit crític. No és el cas de la major part dels textos que formen La configuració de la democràcia a Espanya, fruit d'un congrés universitari. És una aproximació a partir de nous aspectes, des de les eleccions de 1977 a la Constitució, el sistema de partits, l'estat de les autonomies, l'acció de les organitzacions socials, el periodisme, el paper dels intel·lectuals, l'església i els militars.

Com és habitual en aquests llibres, les aportacions tenen nivells d'aprofundiment desigual. Posats a destacar per contrast alguns dels textos, paga la pena referir-se als que analitzen la redacció del text constitucional -Javier Pérez Royo- i l'aproximació a la gènesi i el model de l'estat de les autonomies, a càrrec de Ferran Requejo. En tots dos es posa l'èmfasi en els condicionants sociopolítics que van determinar el resultat, alhora que la forma en què es va anar generant consens. Pérez Royo subratlla com hauria estat la Constitució sense els condicionants imposats pels franquistes i afirma que les Corts elegides el 1977 són les Corts Constituents "que han hagut d'actuar amb més limitacions a l'hora de fer la Constitució". Paral·lelament, Requejo explica que un dels problemes de l'estat de les autonomies va ser voler resoldre dos problemes de naturalesa diferent, el de la descentralització i el de l'encaix dels nacionalismes reivindicatius. Pérez Royo emfatitza entre aquells condicionants a la monarquia, l'exèrcit i l'església.

El volum té l'encert de donar un espai a la influència de les organitzacions empresarials i sindicals, qüestió sovint oblidada. L'article del professor Marín Arce és un dels més documentats i deixa palès la desorientació de l'empresariat i la subordinació dels sindicats a l'estratègia dels partits d'esquerres. Els textos de Lluís Bassets (sobre el periodisme) i de Josep Ramoneda (amb relació als intel·lectuals) són en certa manera complementaris, i plantegen l'abast del debat cultural i ideològic des d'una transició que Bassets situa en la Llei Fraga de 1966. De la seva anàlisi es conclou un paper exageradament cabdal de la premsa, gairebé proporcional a la debilitat de la influència dels intel·lectuals. En realitat, la ponència de Ramoneda és una invitació ben suggerent al debat i mereixeria algun nou col·loqui específic per discutir afirmacions com "la transició es fa sense debat intel·lectual" o la que explica per què han assolit tant de predicament alguns "líders mediàtics de la ràdio". En resum: motius per a la reflexió i un intent seriós d'analitzar les bases de la vida política actual.