"Em sento més mediterrani que marroquí"

Fa quatre anys el naixement de l'Orquestra Àrab de Barcelona va fer realitat no només els somnis de Mohamed Soulimane o de la comunitat àrab catalana sinó de tot un seguit de persones que creien ferventment que la música podia ser un pont intercultural tan important com efectiu. El grup liderat per Soulimane i integrat per àrabs, grecs i catalans aviat va trobar un públic receptiu que ha anat augmentant de forma exponencial al mateix temps que la banda madurava i arrodonia la seves inicials premisses musicals i socials. Una fidelitat mútua consolidada amb l'aparició fa uns mesos del seu segon disc i que ha dut que el seu concert de presentació de demà a l'Auditori barceloní hagi esgotat totes les entrades des de ja fa un mes.

Mohamed Soulimane parla un correcte català només traït per un lleuger accent i es mostra feliç, no ho dissimula, tant per saber que demà sortirà a l'escenari amb el teatre ple de gom a gom com per la presència al costat del seu grup del mític Omar Faruk Tekbilek, que actuarà per segona vegada amb la banda barcelonina. Hi ha una tercera cosa que encara l'omple més de satisfacció: dilluns passat va néixer el seu primer fill. "Estic vivint tantes emocions!", exclama mentre demana perdó per contestar al telèfon mòbil. "És que la meva dona encara és a l'hospital".

Pregunta: La seva decisió d'instal·lar-se a Barcelona va ser de caràcter artístic?

Resposta: En absolut. Vaig arribar com a primer pas per instal·lar-me a Brussel·les on tenia una beca per a un màster en enginyeria electrònica. La música havia quedat en segon pla en aquell moment ja que la meva família em va insistir que acabés els estudis universitaris i deixés els musicals perquè en la meva petita població, si ja era difícil treballar com a enginyer, com a músic era impossible. Un cop aquí, vaig comprendre que el meu lloc era al Mediterrani, el sol i el mar, i no em penedeixo de la decisió. Em sento més mediterrani que marroquí.

P.: Va començar la seva carrera musical sense tenir legalitzada la seva situació, va ser difícil?

R.: Mentre intentava obrir-me pas com a músic vaig haver de fer venda ambulant, treballar com a cambrer i com a transportista, qualsevol cosa. Com deia Eto'o, vaig haver de treballar com un negre, en aquest cas com un moro , per viure com un blanc. A pesar de les incomoditats em vaig realitzar com a músic aquí i estic molt agraït a gent com Samir o Rosa Zaragoza que em contractaven malgrat que no tenia papers. Els vaig aconseguir el 1990 i tot va començar a canviar.

P.: Com és la vida dels àrabs a Barcelona?

R.: Després dels atemptats de Madrid, la visió que es tenia del musulmà es va complicar molt. Tenia la sensació que tots ens odiaven i volien que ens n'anéssim. Vaig tenir vergonya, incertesa i, per un instant, por, però vaig veure clarament que tenia una arma molt poderosa: la música, que em podia ajudar que les dues cultures s'acostessin. Faig música per gaudir amb la gent però també per enviar-los el missatge que els àrabs no som aquí per matar i que no venim a treure-li el pa a ningú. Simplement fem el mateix que els espanyols van fer a Europa als anys seixanta.

P.: Com a emigrant, com veu la situació actual? Ha canviat?

R.: La por ha desaparegut però ara amb la crisi es veu l'emigrant com un competidor. En el fons, es tracta només d'un problema de supervivència que després es duu al terreny religiós, ètnic o geogràfic. Els xeics àrabs amb diners no han tingut mai problemes a Europa. Recordo que una vegada em van dir que aquests eren els àrabs i que jo no era àrab, era moro . Personalment, crec que l'emigració és un luxe per al país que la rep. Abans, per saber com era l'Índia havies de fer un viatge molt llarg, ara només has de passejar-te pel Raval i tens botigues, restaurants, gent... que t'ho mostren.

P.: Des del primer moment el seu grup va ser multirracial. Va ser casual o premeditat?

R.: Totalment premeditat. Musicalment és una riquesa i en el pla humà encara més. La convivència es basa en l'amor i en el respecte i com més cultures tinguis al voltant, millor.

P.: Acaben de fer una petita gira per Espanya, han actuat ja al Marroc?

R.: Mai. Sempre que ens han cridat pretenen que actuem gratis en algun acte oficial i jo els dic que si s'ha de treballar de franc que sigui per a Palestina o per ajudar un pres polític o una dona que tingui càncer... En canvi, fa poc vam actuar a Tunis; era la primera vegada que teníem davant nostre un auditori totalment àrab i, malgrat les reticències inicials que tenien, el concert va ser un èxit.