"Ja he matat Sopa de Cabra"

Sopa de Cabra ha mantingut una ombra continuada sobre la carrera de Gerard Quintana (Girona, 1964). Després d'anys lluitant-hi, el cantant i compositor sembla que se n'ha alliberat en el seu cinquè disc, el més alegre i vitalista dels que ha publicat fins ara: De terrat en terrat , que interpretarà demà a l'Auditori de Barcelona. En aquest sentit, es pot llegir una consideració tan categòrica com la que fa servir per definir el seu estat d'ànim: "Per fi ja he matat Sopa de Cabra i he acabat amb la pressió d'aquells anys".

Pregunta. La seva discografia fins ara es pot entendre com un desig d'allunyament de Sopa de Cabra?

Resposta. En certa manera sí; he fet els treballs que he fet perquè eren l'antítesi de Sopa. Fins ara era com buscar qui eres al lloc més allunyat del que havies estat fins llavors. Es tractava d'evitar equívocs. Fer desaparèixer a poc a poc el ritme de les cançons era com desprendre'm dels patrons típics del rock. Era un terreny més proper a la cançó d'autor. L'homenatge que es va publicar a Sopa em va ajudar a enterrar el grup, perquè els homenatges només tenen sentit amb grups o persones que ja són mortes. Dient que he matat Sopa vull dir que la pressió ha desaparegut, ja puc fer el que vulgui sense por de les confusions.

P. I el que n'ha sortit és una mirada cap enfora més que cap endins de vostè mateix.

R. Sí, i a la vegada és com si hagués tancat un cercle, ja que vinc d'un grup fet al carrer, amb persones a qui vaig conèixer al carrer i que cantàvem al carrer. Després, ja en solitari, vaig anar entrant en el rol de músic amb accent de cantautor, tractant temes més íntims i fins i tot una mica més abstractes. En aquest disc, no he mirat tant cap a dins com cap a fora i he tornat al carrer.

P. I què hi ha vist?

R. Una ciutat amb els seus sons, un paisatge urbà que m'ha donat els ritmes que utilitzo al disc, la rumba, el reggaeton amb tumbao , l'electrònica que l'obre amb un ritme inusual en mi. Al centre de Barcelona es nota que ha vingut molta gent d'altres països en què la vida es fa al carrer. Intento reflectir també el fet que quan escolto música a Barcelona sempre l'escolto barrejada amb els sons de la ciutat (la bici que passa, el butaner i la seva crida, el bar, la persiana que s'obre...). T'acostumes a escoltar la música amb soroll de fons. Les gravacions incidentals que hi ha al disc són reals, agafades al carrer amb una gravadora digital. Quan mires cap a dins expliques com et sents. Mirar cap a fora és mirar com estan les coses. Et converteixes en voyeur , cronista... Fas una mena de radiografia de l'extern.

P. I per què se centra en la Barcelona més típica del turista, la del centre, el Gòtic, el Raval, etcètera?

R. Ho he fet conscientment perquè no deixo de ser un turista més, estic de pas. Sóc de Girona i visc a cavall entre Eivissa i Barcelona. D'alguna manera sóc com les persones de comarques que vénen a passar el dissabte a la capital.

P. Però al disc no només hi ha Barcelona, també hi ha reflexions sobre la crisi i sobre les relacions humanes.

R. Albert Pla, amb qui he preparat el disc, em va dir que com que el punt de partida era la crisi, doncs que la consigna havia de ser fora la crisi i l'amargor. Va ser així com va desaparèixer la idea de centrar el disc en la crisi i vam treballar cançons que tenien un altre aire, com Diumenge salvatge , Marina o Laberint . Tot ha acabat tenint-hi cabuda.

P. I no té por que parlant de la crisi el disc resulti conjuntural?

R. El poeta Joan Margarit em va suggerir un canvi de terme: enlloc de cançons urgents contra la crisi, cançons urgents contra una crisi. Això dóna un sentit més ampli a l'enfocament. A més, la crisi hi ha estat sempre. La meva família és humil, ja hi estava acostumat.