Bèlgica no oblida Ferrer i Guàrdia

Bèlgica ha viscut amb notable interès el centenari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. La trajectòria del pedagog, anarquista i maçó català, fundador de l'Escola Moderna, ha tingut un especial interès en un país que manté més de 70 carrers amb el seu nom. Pedagogs, juristes i maçons l'han recordat aquest mes d'una manera especial.

La Facultat de Dret de la ULB (Universitat Lliure de Brussel·les i la Haute École Francisco Ferrer, HEFF), de nivell universitari, han organitzat exposicions, debats i tallers per recordar el pensament i l'obra de Ferrer i Guàrdia.

Va ser especialment suggestiu l'acte de la revisió del procés Ferrer organitzat per les facultats de dret de la ULB i d'Alacant. L'acte va consistir a fer una doble simulació. Per una part, es va reproduir en base als documents històrics tal com va ser el procés, amb testimonis falsos i sense acceptació de les proves presentades pel seu advocat, que va finalitzar a la sentència del tribunal que va ser la condemna a mort.

Després, es va fer la simulació del judici amb totes les garanties jurídiques previstes legalment i el resultat va ser l'absolució. La professora Soledad Ruiz de la Cuesta, de la Universitat d'Alacant, que va participar en l'acte, explica que "en el judici real de Ferrer, el Tribunal no va deixar presentar gaires proves especialment diverses de testificals, com la de la seva companya, que acreditava la impossibilitat material de les acusacions, perquè Ferrer no era en el lloc dels fets". El mes que ve, la Universitat d'Alacant té previst celebrar un acte de record a Ferrer i Guàrdia.

En el món de l'educació, la veneració dels pedagogs belgues per al creador de l'Escola Moderna tenia arrels molt profundes. La Lliga de l'Ensenyament havia fundat al 1872 l'Escola Model, que, tres anys més tard, va començar a funcionar com a primera escola privada laica. Els homes de la Lliga eren lliberals progressistes, lliurepensadors, anticlericals i la majoria francmaçons.

L'Escola Model preconitzava la pedagogia intuïtiva i activa, perseguia l'educació integral i es creava el propi material didàctic perquè considerava inadequats els manuals existents. L'Escola Model va servir d'inspiració i referent al ministre del Govern lliberal Pierre Van Humbeeck per fer la primera llei orgànica de l'ensenyament primari de 1879. La llei establia que cada comuna havia de tenir almenys una "escola primària laica i neutra". La reacció dels bisbes va ser brutal i es negaren a donar l'extremunció als professors de les escoles oficials i al pares que hi portaven els fills. Al cap de cinc anys, els catòlics tornaren al poder i restauraren l'antic sistema.

En els ambients lliberals belgues sempre es va veure un paral·lelisme entre l'Escola Model de Brussel·les i l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. L'Escola Moderna, fundada al 1901, promovia l'ensenyament racionalista i l'educació integral. Els seus principis eren la coeducació de sexes i classes socials; l'aprenentatge de la solidaritat; la prohibició dels càstigs i el respecte a l'autonomia del nen. Amb aquest background comú és molt més fàcil entendre la solidaritat que va despertar Ferrer i Guàrdia quan a Bèlgica es va conèixer la seva condemna a mort l'octubre de 1909.

En els materials que han preparat els professors i alumnes de la HEFF per commemorar el centenari del seu afusellament, es refereixen al "pedagog anarquista català que volia -a través de la seva escola mixta i laica- combatre el monopoli de l'ensenyament religiós i la submissió dels alumnes al determinisme social".

Precisament a l'exposició organitzada pel departament de pedagogia de la HEFF, del cèntric carrer Lemonnier, ha destacat un text ben il·lustratiu del pensament de Ferrer: "la coeducació dels pobres i dels rics facilita el contacte entre els uns i els altres en la innocent igualtat d'infància: a través de la igualtat sistemàtica de l'escola racional es pot construir la bona escola necessària i reparadora". Guy Fox, psicopedagog del centre i impulsor de l'exposició, destaca que els valors de Ferrer com "la laïcitat, l'escola mixta i la racionalitat" eren els que estaven ja molt arrelats a Brussel·les.

És significatiu que un dels tallers que s'han fet aquesta setmana tenia com a lema "La pedagogia pot canviar el món?". El professor Guy Hattiez recordà que, al seu país, la guerra escolar oberta per la llei de 1879 i la tornada al sistema antic cinc anys més tard posaven de manifest que "la pedagogia no havia aconseguit canviar el món de la nostra Bèlgica benpensant".

A Catalunya, l'experiència de l'Escola Moderna va ser inicialment un èxit. Al 1906 ja comptava amb 36 escoles i més de mil alumnes. Però, a conseqüència de l'atemptat frustrat contra Alfons XIII, que va causar 24 víctimes mortals, Ferrer va ser empresonat durant més d'un any i l'Escola Moderna va haver de tancar. Després del judici, Ferrer va ser alliberat per falta de proves i tornà a Brussel·les per agrair l'ajuda rebuda i a París, on fundà la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància.

Després, a partir de 1917 i especialment durant la Segona República a Catalunya es va registrar un nou impuls de les escoles racionalistes on només a l'àrea de Barcelona funcionaven més de 30 centres. Però el moviment no va tenir prou força com per provocar un canvi en l'ensenyament oficial a Espanya.

Hattiez va assenyalar en canvi que, a França, el ministre Jules Ferry va aconseguir tirar endavant les lleis de 1881 i 1882 que feien obligatòria l'educació per a nens i nenes de 6 a 13 anys, i va instituir la gratuïtat i laïcitat de l'escola pública mentre que recordava que "al 1920, Espanya, amb retard dels seus veïns, comptava encara amb un 52% d'analfabets i milions de nens sense escolaritzar".

També a Brussel·les, el Centre d'Acció Laica (CAL) va organitzar actes per "revifar la flama del pensament lliure en ocasió del centenari de l'execució de Francesc Ferrer". En el seu suplement Espace de Libertés , assenyalava que "amb independència de les controvèrsies sobre el personatge, el que importava en aquesta data d'aniversari era fer present el fruit del seu combat per la llibertat de pensament i l'ensenyament alliberador per a tots". I acabava recordant que "els seus contemporanis, èmuls o successors, com Jules Ferry, Isabelle Gatti de Gamond, Pierre van Humbeeck, Célestin Freinet o Ovide Decroly han guardat viu i materialitzat el somni inacabat de Ferrer". "Un somni", afegia, "que no té res d'utòpic i que el CAL ret l'homenatge que li pertoca".