Viva veu

Quan Marina Tsvietàieva publica el seu primer llibre té disset anys i el poeta Maximilian Voloshin, disset anys més gran que ella, escriu un article sobre aquest llibre. Però com que es tem que ella no l'haurà vist, un dia es presenta a casa de la noia, a Moscou, i l'hi porta. És la irrupció de Voloshin en la vida de Marina. Li va fer de mestre, la va fascinar per la seva manera de ser i de viure i la va acollir a Koktebel durant sis estius consecutius. Allà, a Koktebel, un poble menut de Crimea, el poeta i la seva mare, la inoblidable Pra, van construir una casa enorme, amb moltes habitacions que llogaven als artistes que volguessin instal·lar-s'hi per descansar i treballar. Així, la casa de Voloshin es va convertir en un lloc de trobada dels millors poetes i pintors russos del moment. La revolució del 1917 va interrompre aquesta situació idíl·lica i Marina Tsvietàieva i el seu marit, Serguei Efron, que havia conegut a Koctebel, on havien passat tantes hores felices, ja no van tornar a veure mai més el poeta. Quan l'onze d'agost de 1932 va morir Voloshin, Marina, que no tenia pas una vida fàcil -se li havia mort una filla i la relació amb Serguei ja no funcionava-, va escriure, a raig, la història de la seva amistat amb Voloshin en un llibre meravellós que ja fa uns mesos ha publicat Minúscula, amb una esplèndida traducció de Selma Ancira.

Tsvietàieva sap fer un retrat del personatge que resulta inoblidable, per la seva lluminositat, la manca de tot retret a la vida, el seu agraïment a unes persones -Voloshin, la seva mare i els amics i amigues que el poeta va "regalar" a Marina. (El poeta tenia una teoria especial sobre la seva propietat de les persones. Quan tenia un amic, s'hi bolcava del tot, vivia al ritme de la vida de l'amic i l'assimilava al seu ritme. Quan el presentava a algú "que s'ho mereixia", considerava que ell perdia una part d'aquella relació, la que passava a ser de l'altre i, per tant, l'amic traspassat era un "regal").

Marina Tsvietàiva fa un retrat prodigiós de Voloshin i alhora es retrata ella mateixa, i ho fa en el seu peculiar estil sintàctic, en unes frases plenes de guions que ella fa servir a la seva manera: per separar, per aturar la narració, per marcar una pausa abans d'escriure una paraula que vol que el lector remarqui especialment. I així va escrivint -"escric i veig", no es cansa de repetir, com si fos l'escriptura mateixa la que li portés els records, com si l'escriure fos l'artífex dels records i de les seves emocions implícites. Tsvietàieva no escriu perquè recorda, sinó que recorda perquè escriu, i segurament per això llengua i memòria estan tan íntimament travades, per això l'emoció batega en el text, perquè neix del fons de la sintaxi, del fons de la llengua mateixa. Una emoció que es transmet i que dura.

Hi ha llibres que ens descobreixen un món, un món habitable, i que ens el "regalen". Aquest llibre, Viva voz de vida, és un llibre d'aquests. Un llibre per guardar i rellegir.