"Hi ha més violència al telediari que a la meva pel·lícula "

Després de rodar gairebé 200 anuncis publicitaris, Daniel Benmayor (Barcelona, 1973) ha fet el salt al llargmetratge amb Paintball. Juega para sobrevivir, un thriller frenètic d'acció i terror que tracta el tema de l'instint primitiu de supervivència a partir de la història de vuit persones que s'inscriuen per gaudir d'un cap de setmana jugant al paintball - un simulacre de combat en què es disparen boles de pintura-, que ben aviat es convertirà en una cacera humana i un malson en comprovar que algú dispara munició real i els va matant un per un. La pel·lícula, produïda per Filmax, s'estrena demà a 180 sales de tot Espanya i aviat es veurà pràcticament a tot el món.

Pregunta: Per què és tan violenta la seva primera pel·lícula?

La càmera és el novè jugador perquè l'espectador se senti dins l'acció

Resposta: Tampoc n'hi ha per tant. Hi ha més violència al telediari que a la meva pel·lícula. És un joc de supervivència explícit, però no està explicat de manera ofensiva, fuig de la sang i no és gore ni intento atraure amb la violència. De fet, he utilitzat càmeres tèrmiques amb imatges en blanc i negre per a les escenes de sang. La meva pel·lícula vol entretenir i prou.

P. Practica el paintball?

R. Alguna vegada, però del que parla la pel·lícula és extrem i paramilitar. Ens hem assessorat i documentat amb experts en el maneig d'armes i en les regles del joc.

P. Per què utilitza tant el pla seqüència?

R. Vaig pensar que seria bo explicar aquesta història seca i dura des de dins, que l'espectador fos un jugador més. He fet seqüències de fins a cinc minuts sense talls, càmera a l'espatlla, amb l'objectiu que la història sigui més creïble i que no estigui adulterada. No volia grans artificis. La càmera és el jugador número nou i això crea atmosfera i que l'espectador se senti a dins de l'acció.

P. És correcta la sensació d'estar veient un vídeojoc?

R. La pel·lícula es dirigeix a un públic de 18 a 20 anys i els joves tenen un coneixement del llenguatge audiovisual contemporani i el viuen sense conflictes.

P. El guió és seu?

R. No, és del madrileny Mario Schoendorff. Jo no sóc guionista, però manipulo el guió quan l'executo.

P. Per què ha rodat la pel·lícula en anglès?

R. Des del principi, la pel·lícula es va pensar per vendre's internacionalment, cosa que ja ha passat. Els primers països on s'estrenarà seran França, Anglaterra, Alemanya i Japó, però la idea és que es pugui veure a tot el món.

P. De fet, al maig ja es va veure a la ciutat de Nova York.

R. Sí, va ser seleccionada pel Tribeca Film de Nova York. Va ser tot un orgull, una cosa molt especial.

P. No li fan por les crítiques negatives que pugui tenir?

R. Sóc un first timer i tothom té dret a jutjar-te. Però m'he creat una cuirassa.

P. Com va anar el rodatge?

R. Els actors es passen gairebé tota la pel·lícula corrent pel bosc, i per rodar en temps real vam haver de fer-ho en un quad que en tot moment seguia els actors. Va ser molt dur. L'única avantatge és que com que rodàvem a 20 minuts de Barcelona, podíem dormir a casa cada dia.

P. On està localitzada?

R. En ple parc de Collserola i Castellar de n'Hug. El bosc és real en un 80%, la resta l'hem afegit digitalment i també hem creat el cementeri de cotxes.

P. Però se situa a Centreeuropa...

R. Sí, en un lloc sense determinar. La pel·lícula és un projecte local amb look internacional molt en la línia de Fantastic Factory de Filmax.

P. Vostè és un expert en el món de la publicitat. És normal aquest pas a la direcció del llargmetratge?

R. Suposo que sí. Tinc 35 anys i des dels 23 que vaig amb la càmera a l'espatlla. Tard o d'hora havia de fer el pas. Va sorgir el tema i va encaixar en les meves possibilitats i en les del productor. És el que va passar amb els directors Isabel Coixet o David Fincher, el director de Zodiac o El curioso caso de Benjamin Button.

P. Ha dut a terme campanyes per a marques com PlayStation de Sony, Coca-Cola, Mercedes-Benz, i altre. On es troba més a gust?

R. En tots dos. Els spots són com sprints, hi ha una feina més individual, mentre que una pel·lícula és com una carrera de fons, amb més treball d'equip.

P. Continuarà fent aquest tipus de pel·lícules?

R. No hi ha dos spots iguals, com tampoc no hi ha dues pel·lícules iguals, excepte en el cas de Transformers i Transformers II, que és la mateixa història ampliada. De fet, ara estic rodant Bruc, sobre el timbaler d'aquesta població que va guanyar els francesos, una pel·lícula que no té res a veure amb aquesta perquè és una ficció històrica basada en fets reals.