La bellesa

Sempre ha fet anar els humans de corcoll, els filòsofs han mirat de definir-la, però sempre se'ls ha escapat. Plató i Aristòtil, copiats més endavant pels escolàstics, la volien entendre suposo que per poder-la produir. Esplendor de la forma, esplendor de la veritat, concordància de la unitat, la veritat i la bondat, etc., tot eren intents d'apressar-la i posseir-la. Però la bellesa es mantenia verge i intocable. Tothom hi donava voltes, però res de res. Fins que aquell senyor tan puntual que es deia Immanuel Kant va decidir que aquest era un afer subjectiu, i es va quedar tan ample. Llavors va començar allò de "doncs a mi m'agrada", que ha estat el començament del final. I es va començar a enterbolir el concepte de bellesa amb la utilitat, l'eficàcia, la capacitat d'excitació intel·lectual o sexual. La simetria va quedar obsoleta, l'harmonia es va considerar passada o cursi, la proporció, una cosa tronada. I és que més que buscar una sensació de pau i serenitat, de grandesa interior o d'il·luminació intel·lectual, el que es buscava i es busca cada dia més, són els sotracs violents i les descàrregues d'adrenalina. O l'atractiu eròtic, en els cossos dels humans.

A finals del segle XVIII i començaments del XIX va haver-hi un segon retorn als patrons clàssics de grecs i romans. Al primer se'l va anomenar Renaixement; a aquest segon, Neoclassicisme. Era, aquesta segona mirada, menys carnal que la primera, una mica més freda, fins i tot molt freda, i a vegades glacial. La primera va ser obra dels italians, la segona més aviat dels alemanys. Tot i que, en escultura, segurament el millor escultor neoclàssic també va ser un italià: Antonio Canova.

En aquesta època, la capital artística del món era Roma. Allà hi havia els originals romans i alguns de grecs i hi havia els exemples contemporanis d'aquella revisitació del classicisme, d'aquell intent de producció de la bellesa ideal. De Catalunya van anar a Roma dos gran escultors: Damià Campeny, que va tornar-ne, i Antoni Solà, que s'hi va quedar. Solà va fer una carrera romana important, i va arribar a ser president de l'Acadèmia de San Luca, la que reunia els artistes millors. Justament Canova n'era el president quan Solà va ser-hi admès. I així com Campeny és relativament conegut a Barcelona i a Catalunya, Solà era fins ara conegut només pels experts, que són quatre gats. Però el Museu Marés, que dirigeix amb discreció i elegància Pilar Vélez, ofereix aquests dies la primera exposició mundial d'aquest escultor tan desconegut i gens fàcil de veure. I és que els escultors, sobretot els autors de monuments civils o funeraris i d'obres destinades a l'arquitectura són difícils d'exposar, perquè tenen poca obra en museus i col·leccions i, a sobre, els neoclàssics estimaven el marbre blanc per sobre de les altres matèries, per la seva blancor gèlida, esclar, i el marbre és fràgil i pesa. Però, malgrat totes les dificultats tenim a Antoni Solà al Museu Marés. És una agradable i interessant descoberta.