L'altra cara de la muntanya

Una muntanya és el punt final d'un paisatge, després ve el cel i ja està llest. És un com decorat que tanca just abans del ciclorama. Alhora és una mena d'element protector i simbòlic que empara els pobles que té a la falda i al davant. Des d'una de les vessants, costa imaginar que a les altres també hi ha gent que se la mira i la té igualment per símbol propi. Montserrat és com un flam, de motlle gran i ondulat, o un bolet peu de rata envaït de formiguetes, plantat al bell mig de Catalunya, però no és l'única muntanya amb majúscules del país. Cada indret gran en té una i se l'estima com si no n'existís cap més. Fet i fet, oficialment el Canigó és francès, aquí amb prou feines toca pel voraviu a la Serra de l'Albera i a la punteta nord de la vall de Camprodon, però és tan català i emblemàtic -potser gràcies a Verdaguer i Pau Casals- com l'extravagant seu trempada de la Moreneta.

Ceret és sens dubte un dels pobles més pintorescos del Canigó i, al llarg del segle XX i part del XXI, ha atret i atrau un munt d'intel·lectuals i artistes. El seu Museu d'Art Modern, ben dirigit de fa molt temps per la tenaç i emprenedora Josefina Matamoros, ara ret homenatge al lloc i, com que el protagonista és el paisatge, per més sublimat que estigui per la mà i la ment de l'home, l'art hi resta en segon terme, ja que el principal objectiu és lloar la natura que l'ha inspirat. De fet, les millors obres ceretianes, les cubistes de Picasso, Braque i Gris de 1911 a 1913, no són a l'exposició. Són tan famoses i preuades que viatgen poc perquè són als museus més importants del món. Com a testimoni, però, la tria arrenca amb dos esplèndids dibuixos de Picasso -procedents del seu museu parisenc- i, més endavant, en una de les moltes sales que conformen la iniciativa ecologista, apareix triomfant un superb Canigó de Juan Gris del 1921, amb un llençol blanc que oneja simbolitzant la gran muntanya a través d'una habitual finestra oberta. El truculent i turmentat Soutine , en canvi és, d'entre els importants, qui hi està més ben representat, amb moltes obres magnífiques que sorprenen per la seva virulència. L'estalona Herbin, molt reivindicat de sempre pel Museu de Ceret, amb curiosos i desimbolts paisatges cubistes, freds, alegres i escenogràfics que aboquen directament a l' art déco i uns altres de desconcertants immersos en el retorn a l'ordre de Cocteau. Els dibuixets de Max Jacob, la majoria acolorits amb gràcia, són la delícia més encantadora de l'exposició i una de les grans troballes, junt amb els de Manolo que els fan molt bona companyia. Completa el conjunt una pila de noms, famosos i no tant, fins a arribar a un total -potser excessiu- de dues-centes cinquanta obres. L'equilibri entre localisme i universalitat no sempre és fàcil. I el cèlebre axioma de Mies van der Rohe s'inverteix: més és menys. Teles i teles que se succeeixen de sala en sala, a vegades en agosarada i voluntària barreja cronològica, a vegades de forma monogràfica. Però, com que la vindicació és el paisatge i la seva preservació, i també demostrar el reclam que ha generat entre els artistes durant més de cent anys, segurament tots els participants hi són prou justificats.

L'essència, pel que fa a la pintura exposada, és en allò fet fins al 1930, sinó abans, la majoria de teles posteriors, artísticament parlant no aporten gaire cosa, més enllà de ser testimonis vitals de personatges interessants. En el fons, passades les primeres avantguardes, els hereus legítims del plein air són la fotografia i el cinema. Per això, entre els autors contemporanis, qui llueix és Perejaume, amb el flamant vídeo Màquina d'alè estrenat fa ben poc a la Galeria Joan Prats i projectat ara amb encert a l'auditori del museu, i el duet Bleda i Rosa, amb tres sensibles postals gegantines de Ceret amb frases de Manolo, Totote i Kahnweiler molt ben triades. Simbòlicament, el recorregut s'acaba amb un divertit conjunt de projectes escultòrics pintats per Herbin el 1920. Són vistes del poble coronat pel Canigó, amb les teulades, els arbres, el riu, els ponts i les muntanyes convertits en simètrica i abstracta anatomia de tòtems -la terra convertida en déu- o d'autòmats d'un imaginari, juganer i decoratiu ballet mecànic.

Céret, un siècle de paysages. Museu d'Art Modern de Ceret. Maréchal Joffre, 8, Ceret. Fins al 31 d'octubre