Palladio
Diuen que Carles Riba es preguntava com podia ser bo Beethoven si agradava a tanta gent. És com si el consens universal rebaixés d'alguna manera els mèrits d'una persona o d'una obra. És clar que sempre hi ha elitistes, en aquest món, i segurament sempre n'hi haurà. Però la veritat la va formular Keats ja fa molts anys quan va escriure A think of beauty is a joy for ever, és a dir, una cosa bella proporciona una alegria perdurable, traduït lliurement. Aquest vers em va venir al cap quan veia la magnífica exposició que Caixafòrum dedica a Andrea Palladio, quan contemplava aquells meravellosos dibuixos i recordava la primera vegada que vaig ser a Vicenza i vaig veure alguns edificis en la seva rotunda presència real i, després, algunes de les ville escampades pel Veneto.
La sensació primera que produeix Palladio -parlo per mi, és clar- és l'alegria. I segurament per això se'm va acudir el vers de Keats. Una alegria que sorgeix de la perfecció serena, de l'harmonia d'unes proporcions matemàtiques, de la naturalitat de la implantació dels edificis. No es pot pas dir, això, de tots els edificis, ben al contrari. Hi ha edificis de gran qualitat, fins i tot de primera magnitud, que no comuniquen precisament alegria. Comuniquen grandesa, poder, misteri, sacralitat, sorpresa, admiració, però no pas alegria, no pas l'alegria natural, una mica pagesa, tranquil·la, carnal, de Palladio.
Quan vaig entrar a l'exposició, no em pensava que rebria una emoció estètica tan forta. Però la bellesa implícita en els dibuixos de l'arquitecte, en les imatges fotogràfiques dels edificis, en les maquetes, va desplegar les seves arts d'encantament i va saber suscitar aquelles primeres impressions de la joventut, aquella esgarrifança inoblidable que em va recórrer l'espinada la primera vegada que vaig tenir al davant la Basílica de Vicenza, aquella seqüència incomparable de serlianes que, diferents de mida, donen la sensació de perfecta regularitat, aquella pedra ben tallada, aquells espais d'ombra darrere les galeries, aquell ritme tranquil, espontani i sofisticat.
Potser la naturalitat de Palladio quan projecta i construeix surt del seu domini de l'ofici. Va ser picapedrer, de jove. Però la perfecció artística no en té prou amb l'ofici, necessita la idea. I Palladio va estudiar a fons l'arquitectura clàssica perquè va viure i va construir en una època gloriosa en què, recuperada la dignitat de l'home després dels terrors medievals i la seva excessiva càrrega de culpa, la idea era restaurar el món dels clàssics, la vida clàssica. La vida lligada al món natural amb l'acceptació d'aquest món, i amb una acceptació carregada de pietas. La perfecció pal·ladiana em temo que procedeix d'aquí, la felicitat pal·ladiana i l'alegria, també. Són les idees les que donen contingut a la matèria, i aquesta forma interior és la que es manifesta en allò que ens pensem que només és extern i material. El dissegno pal·ladià és l'eclosió d'una enorme força interna.
