Models de festival

El 1994, quan el Sónar va celebrar la primera edició, el model que proposava resultava insòlit. En un panorama en què els festivals brillaven per la seva absència, el Sónar oferia una combinació pròpia de festival urbà que desdoblava en dia/nit, espais museístics/sales de concert, centre ciutat/perifèria, experimentació/hedonisme, i es distingia per rigor, originalitat, possibilitats i risc. Al contrari, la resta dels pocs festivals que hi havia llavors es decantaven pel model de platja i tenda de campanya, un model senzill que amb el temps gairebé no li ha calgut retocs. No obstant això, el que semblava i que de fet és el model més ambiciós s'ha hagut d'adaptar als temps i ajustar-se a les realitats que els han anat marcant.

El Sónar ha mostrat la flexibilitat d'un model que es reajusta constantment

De totes les dobles facetes proposades pel Sónar, la que sembla necessitar un retoc més immediat és la que confronta, amb l'objectiu de convertir-les en complementàries, la jornada diürna i la nocturna. Des de fa un cert temps, el dia del Sónar resulta més que previsible que la nit, oberta a descobriments que es resisteixen a la jornada diürna. Aquesta, marcada per l'afluència massiva de públic i per una certa redundància en les propostes, a grans trets encasellables als apartats de sorollisme -en general emmarcat en els recintes coberts-, i noves propostes relacionables amb la música de consum -en general ubicades en espais a l'aire lliure-, acostuma a oferir poques sorpreses. Escoltar música entre cossos estesos al sol i a un volum massa baix, com a resultat de les pressions veïnals, converteixen el Sónar diürn en una experiència molt menys excitant del que va començar sent. Al contrari, i potser sorprenentment, el Sónar nocturn, el que es lliurava a la festa, ha resultat amb el temps el més apropiat per fer descobriments, seguir-los en un entorn adequat i gaudir d'uns espais no usuals.

Un aspecte en què el Sónar ja s'ha reinventat és en el dels caps de cartell. Quan el festival va començar, la pròpia essència de la música electrònica dificultava la contractació de caps de cartell populars perquè simplement gairebé ni existien. Amb el creixement del festival, marcat per l'apoteosi de Daft Punk a la Mar Bella, el Sónar va haver d'ampliar el seu model d'artista idoni fins a convertir-lo en un concepte tan modelable que fins i tot Madness ha passat per un festival considerat de música avançada. El fet que aquest any Grace Jones sigui una de les seves dives fa pensar que els caps de cartell són pel Sónar, un festival que no vol entrar en la pugna milionària de les contractacions, una creu amb què hem de conviure. I ho intenten fer de la millor manera possible. Ja sigui per vocació o per fer de la necessitat una virtut, el Sónar és un festival de fons, no pas de noms.

La mateixa pèrdua de notorietat de la música electrònica va reorientar el festival, ajudant que el cartell s'enriquís amb artistes i gèneres que un purista diria que desentonen. Que el Sónar sigui un dels festivals que ofereixen millor hip hop n'és una prova, de la mateixa manera que el Sónar va ser un dels primers que va proporcionar un estatus de respectabilitat al reguetón amb artistes com ara Calle 13, avui en boca de tots. Aquesta permeabilitat, enguany accentuada fins a arribar a Pau Riba, ha marcat un certamen en què la sorpresa encara és possible.

No s'ha de deixar de banda el fet que mentre altres festivals lluiten per créixer, el Sónar ha lluitat per no créixer en excés. La limitació de la venda d'entrades, la restricció gradual de la programació -fa temps que s'ha limitat l'accés al Sónar diürn, després es va convertir la nit de dijous en una col·laboració amb l'Auditori fins a arribar aquest any en el que simplement no existeix- han permès que la fisonomia flexible del festival s'adapti als temps sense patir gaires retocs. En aquesta edició, sense anar més enllà, hi ha menys escenaris tant de dia com de nit, i no passa res. I encara més, apareix un Sónar dirigit als nens. En poques paraules, el Sónar té un disseny tan flexible que ara per ara sembla que hi pot encaixar qualsevol canvi. Potser només queda ajustar un dels seus epígrafs centrals perquè què és, al 2009, la música avançada?