Art en femení

Les nostres obres continuen sent més barates que les dels homes i menys presents en les col·leccions, però en les grans mostres hi ha cada cop més dones i la nostra visibilitat continua augmentant". Ho afirma Rita McBride (Des Moines, 1960), autora d' Arena, una estructura amb forma d'amfiteatre instal·lada al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), que forma part de El tiempo como materia, el primer muntatge de la col·lecció permanent del MACBA, a càrrec de Bartomeu Marí, director des de fa poc més d'un any.

La mostra posa de manifest la voluntat de començar a passar comptes amb les artistes, amb una presència destacada d'obres fetes per dones, sobretot entre les noves adquisicions, que permeten descobrir creadores poc conegudes pel públic espanyol i posen fi a antigues injustícies.

És el cas d'Eulàlia Grau (Terrassa, 1946), representant de l'art conceptual feminista dels anys 70, que sens dubte hauria tingut una carrera diferent si se l'hagués reconegut al seu moment. No va ser així i se'n va anar durant més de 15 anys, primer a Berlín i després a la Xina. Ara manipula amb ordinador fotografies, però el MACBA li ha comprat les primeres peces, quatre teles convertides en collages, que emulsionen amb acrílics i anilines imatges extretes dels mitjans de comunicació, per denunciar els estereotips femenins i el masclisme imperant de l'època. "Clar que les coses han canviat, llavors no ens entenia ningú, però al món de l'art hi continuen havent discriminacions", assegura Grau, que ara penja les obres en un web (www.anquenuit.com) que permet la interacció dels visitants.

La mateixa clarividència i el mateix afany d'experimentació que caracteritzen les trajectòries de McBride i Grau, les trobem també a l'obra de Judith Barry (Columbus, 1954), una vídeo instal·lació de 1985, que deixa parat i sorprèn per la vigència tant conceptual com tècnica, cosa realment sorprenent tenint en compte l'accelerada obsolescència del mitjà audiovisual. Mentre McBride converteix la sala d'exposicions en un espai performatiu i inclou el visitant en un espectacle que canvia segons el context, Barry utilitza l'arquitectura per traslladar les convencions socials a una realitat física en què el públic s'ha d'ajustar a la seva pròpia memòria i les seves percepci-ons.

Les seves obres, juntament amb les de Soledad Sevilla, Joan Jonas, Nancy Spero, Susana Solano, Sanja Ivekovic, Martha Rosler i Gego, entre altres, contribueixen a liquidar el deute del MACBA amb la creació femenina.