"El corresponsal és una espècie en total extinció"

Els seus cabells vermellosos i, sobretot, la seva manera clara i entenedora d'explicar l'actualitat des de l'estranger la van fer inconfusible pels televidents. Rosa Maria Calaf (Barcelona, 1945) va treballar 38 anys a TVE, fins que el 31 de desembre de 2008 va posar fi a la seva activitat com a reportera en veure's inclosa en un expedient de regulació d'ocupació a la televisió pública. Aquesta prejubilació forçosa, però, no ha aplacat el seu desig de continuar activa. El març passat va ser nomenada presidenta del Centre Internacional de Premsa de Barcelona, que des de 1988 organitza periòdicament seminaris sobre periodisme, a més d'oferir serveis i ser una font d'informació per als corresponsals estrangers que treballen a la ciutat. Calaf posarà al servei del centre la seva experiència i contactes, i en serà la representant en els actes que promogui. També dedicarà el seu temps a fer conferències sobre periodisme: vol evitar que la professió es continuï "degradant" i denunciar, per exemple, com alguns mitjans estan reduint la plantilla en plena crisi de forma injustificada i com la precarietat professional amenaça el gremi.

Pregunta. Després de deixar la televisió, la seva agenda es va omplir de compromisos i conferències. Còrdova, Londres, Granada en pocs dies. Déu n'hi do!

Resposta. Sí, no s'ho pot imaginar. M'he passat tota la vida amb una activitat frenètica. M'encanta fer milers de coses, i continuar ocupada suposa un aterratge suau en aquesta nova etapa, així que estic molt agraïda.

P. Li va produir vertigen la prejubilació, la idea d'estar aturada?

R. Ganes de jubilar-me, no en tenia. A més, penso que un periodista no es jubila mai. Quan va quedar clar que a la televisió ens jubilarien, vaig començar a preparar la meva vida post-TVE. No volia perdre el vincle amb el periodisme. Em sembla que cal parlar de la professió, portar el debat a la societat, i que el ciutadà s'adoni que té el dret a rebre una bona informació. I els que estem fora hem d'evitar que el periodisme continuï degradant-se.

P. Expliqui's.

R. La informació no pot entrar en el compte de resultats d'una empresa. El que ha de preocupar a l'hora de fer informació és la qualitat del resultat, no el benefici del resultat.Un gran percentatge de les notícies que apareixen en un informatiu no són rellevants per a la construcció d'una opinió pública, ni permeten que l'espectador sàpiga com afecten els grans temes a la seva vida. En el cas de les cadenes privades, els interessa entretenir l'audiència, no informar-la.

P. El reporterisme ha canviat en els darrers 30 anys, diuen els veterans.

R. L'anàlisi i la reflexió ja no es valoren. Quan cobreixes un esdeveniment sembla que ja només importi fer titulars i convèncer per l'emoció. El reporterisme és parlar amb la gent, ser al carrer i veure les coses per explicar-les. El cor-responsal ha de ser el pont entre realitats distants i diferents, i contextualitzar un esdeveniment en 70 segons resulta molt difícil. Tampoc hi ha inversió en aquests reporters. Tot això fa que la figura del corresponsal sigui una espècie en total extinció.

P. De quina manera lesnoves tecnologies han modificat la feina dels periodistes?

R. Jo vaig començar a treballar a l'Àfrica amb un magnetòfon al qual calia donar corda. Imagini-s'ho! Actualment, les noves tecnologies permeten arribar a qualsevol lloc del món i transmetre de seguida, en televisió sobretot. Això, però, va en contra de l'anàlisi i de la reflexió. Com em deia el periodista italià Indro Montanelli, això és com la bomba atòmica, ja no es pot desinventar. Cal, però, anar en compte com es fa servir. La tecnologia s'ha de posar al servei de la informació, no la informació al servei de la tecnologia.

P. Què és el més frustrant de la feina de cor-responsal?

R. El pitjor, segurament, és veure que als mitjans de comunicació no es trien els temes en funció de la seva importància i que no se'n fa un seguiment. Es parla d'un tema durant una setmana, dues, i després desapareix. Tenim por d'avorrir l'espectador parlant sempre de catàstrofes. La informació, però, no té per què divertir.

P. El seu darrer destí va ser la Xina. Com s'hi treballa?

R. La Xina ha canviat però continua sent un règim on no hi ha llibertat d'expressió total. Posen dificultats per tractar determinats temes. L'estiu passat es va mostrar una imatge de la Xina més amable del que en realitat és. I els xinesos van tenir, com sempre, l'habilitat que semblés que qualsevol crítica, fins i tot constructiva, semblés un atac contra ells, com va passar amb el tema del Tibet. En teoria, tens llibertat de moviment; a la pràctica, però, t'enfrontes a les traves de les autoritats locals i uns senyors de paisà que pul·lulen per allà i no paren de posar-te problemes.A Moscou, et tallaven l'aigua calenta o no et renovaven permisos per anar a determinades regions. Fins i tot et poden acusar de frau fiscal si els fas nosa.

P. Els periodistes són ara més que abans un objectiu militar?

R. Crec que sí, perquè ens hem donat més protagonisme del que tenim. I qui vol cridar l'atenció sap que segrestant o matant un periodista tindrà més ressò que si segresta o mata un voluntari d'una ONG.

P. Què li queda per veure i per explicar després d'haver visitat 170 països fent de periodista?

R. Em queden encara molts llocs per veure, però el que m'agradaria és anar a l'espai. Sembla broma, però no. Donaria qualsevol cosa per anar a l'espai. L'aventura espaial sempre m'ha interessat, des que era petita i llegia Jules Verne. L'he seguida amb passió.