La poesia

Per què aquesta pulsió estranya d'anar posant paraules de costat, de triar-les, d'ordenar-les? Què busca? Ho troba mai? ¿Per què aquest afany d'aconseguir la perfecta màquina verbal, la que funciona sense grinyolar, amb exactitud, i alhora la que provoca desgavells interns als sentits i als cervells? Per què? Només pel plaer? Només per l'oblit? Només pel coneixement? Pel creixement de l'ànima?

La poesia, la més sagrada de les arts. La música té per matèria el so. La pintura, el color. L'escultura, el volum. L'arquitectura, l'espai. La matèria de la poesia és el llenguatge, allò que ens constitueix, que ens relaciona amb el verb originari. La poesia busca aquest verb originari i quan, per un misteri d'ajustament, de precisió, d'energia implícita en la llengua, es manifesta d'alguna manera la seva presència real, es produeix el miracle. El llampec. L'esgarrifança.

Misteri de l'excés de sentit, misteri de l'explosió del sentit. Misteri de l'altra cara del mirall del llenguatge: la poesia.

Vaig escriure aquests paràgrafs per a uns amics lleidatans que em van convidar a enregistrar uns poemes i em van demanar això que se'n diu "una poètica". I ara, entrat el mes de maig, que és, diuen, el temps de la poesia, m'ha agradat transcriure'ls aquí, dubtant una vegada més de la possibilitat d'acostar-se a qualsevol forma de definició d'aquest misteri de la poesia. Totes les poètiques són aproximacions absurdes, en tant que inútils. Només un bon poema ens pot dir què és la poesia. La resta és literatura.

I és clar, després del que acabo d'escriure, caldria citar un bon poema com a exemple. Podria recórrer a Carner, que mai no falla, però ja veig somriures mofetes sota al nas d'algú. No. No recorreré a Carner, ni a Foix, ni a Ferrater ni a Vinyoli, que tots em donarien un poema capaç d'explicar sense explicacions què és la poesia. I no ho faré perquè tinc sobre la taula, des de fa uns mesos, un llibre preciós, com tots els seus, de Francesc Prat. Es titula Fingiments i l'he llegit diverses vegades amb gran plaer. És un llibre ple de poesia. Ple de veritat i buit de mentida. És un llibre lligat a la terra i a l'espai, al pas del temps i a les seves manifestacions vegetals i climàtiques, als rius i als núvols, a la vida i a la mort. Com molts altres llibres de poesia, és clar. Però d'una manera única. La manera de Francesc Prat. Unes proses delicades, que semblen fluir naturals però que són plenes d'ofici i de ressons. Proses que sovint es concentren, al final, en uns pocs versos intensos, que els són fermall i en completen el sentit. En el lliscar lent de les proses i en aquesta concentració mesurada dels finals en vers, quan hi són, hi plana aquella presència real del verb originari que ens constitueix. "La tramuntana, morada i vermella, passa i passa deixant-ho tot immens, buit dins la seva grandesa desmantellada. Vent de Provença | fas transparent el marbre | i el crisantem." La poesia és una cosa tan senzilla com això.