"Es gasta més en fer museus que en impulsar la creació"

Ester Partegàs és el prototipus d'artista que se n'ha anat a buscar sort a Amèrica. Els creadors que abandonen Espanya i la seva precarietat professional són cada vegada més nombrosos, però no a tothom li va bé marxar. Partegàs es va establir a Brooklyn, Nova York, on viu des de fa més d'una dècada, quan va finalitzar la carrera universitària a Barcelona i després d'un període a Berlín. Però almenys un cop cada any torna a Espanya per exposar-hi les seves obres. Aquí la representen dues galeries de renom: la madrilenya Helga de Alvear, tota una institució en l'àmbit de l'art contemporani i el descobriment de joves talents, i la barcelonina Nogueras Blanchard, símbol de la nova generació de galeries que estan cremant etapes i fent-se un espai cada vegada més còmode en el circuit internacional. Precisament Nogueras Blanchard acull fins al 16 de maig les seves obres més recents, un conjunt de videoinstal·lacions, de marcades característiques escultòriques i pictòriques, i una sèrie de fotografies, reunides sota el títol de Rebava.

Pregunta. Què es la rebava?

Resposta. Són els residus, el que s'escapa al control i que creix de forma espontània. Vivim en temps d'excessos i m'interessa investigar el que passa amb les sobres a tot nivell, emocional, sociològic o existencial. El meu treball és molt plàstic, manufacturat. M'agrada prendre notes i fotografiar el meu entorn, de manera que les idees vagin arribant perquè després, a l'estudi, puguin adoptar les formes més adequades. Hi ha molt d'experimentació, per això treballo diversos formats, escales i materials.

P. En les seves obres es retraten les terres ermes i paisatges residuals i es reprodueixen deixalles, com en el cas de la planxa, imitació d'un tros de porexpan, que sosté la videoescultura Fantasma. Per què no utilitza les deixalles que ja existeixen?

R. Perquè serien només deixalles, però en reproduir-les, en tornar a fer-les, les solidifico, les valoro i els atorgo un sentit. Tota la meva obra intenta oferir una altra perspectiva d'allò residual. Per exemple els vídeos, que semblen immòbils i, no obstant això, hi ha moviments mínims, que indiquen que allà també hi passen coses, que hi ha vida.

P. D'on li ve la inspiració?

R. No tinc televisió i no compro diaris. M'agrada tenir una relació amb el meu entorn directa i quotidiana, més immediata i menys analítica, pot ser una relació política, però no polititzada.

P. Viu i treballa al mateix espai?

R. No. Tinc l'estudi a unes quantes illes de cases del meu apartament. No podria viure on treballo, no només perquè necessito un espai gran i utilitzo materials bruts, tòxics i sorollosos. Necessito un lloc per mi, un espai abans que res mental, l'habitació pròpia de la qual parla Virginia Woolf a A room of one's own. Fins llavors els homes tenien els seus espais a casa, però les dones havien d'estar al marge, a la rebava.

P. És imprescindible marxar d'Espanya per triomfar en el món de l'art?

R. En realitat no es tracta d'Espanya, sinó de la majoria de països, excloent Estats Units, Gran Bretanya i potser Alemanya. Jo vaig començar la meva trajectòria professional a Nova York i m'ha anat bé, no puc imaginar-me com hauria estat d'una altra manera, però hi ha artistes a qui els està costant més i també hi ha joves que estan triomfant des d'aquí. Londres em va semblar molt més tancada, en canvi Nova York és esponjosa, porosa. Si et mantens flexible i et deixes atrapar en la seva dinàmica, t'absorbeix i t'integra.

P. Quina importància té el paper del galerista per a l'artista?

R. És importantíssim per a la promoció i, sobretot, per a les vendes. Hi ha les beques, les classes i els honoraris, però la major part del feedback econòmic del treball ve de les vendes i jo no tinc cap interès en la feina de comerciant, vull tenir tot el temps possible per desenvolupar la meva creativitat.

P. Es diu que després d'anys de discriminació negativa, ara ser dona i artista ven més. Vostè s'ha sentit professionalment discriminada com a dona?

R. És clar que hi ha discriminació, de fet a un home mai li faria aquesta pregunta i això ho diu tot.

P. Vostè torna sovint a Espanya. Com veu l'evolució de l'escena artística espanyola?

R. Sens dubte ha crescut molt, però em sembla que es gasta més en construir museus, pagar arquitectes cèlebres, fer sopars i promoure els satèl·lits de l'art -institucions, comissaris, etcètera- que per impulsar la veritable creació. A Espanya tenim bons museus i millors artistes, però encara hi ha una mentalitat de funcionariat, el costum d'esperar que les coses arribin a nosaltres en lloc d'anar a buscar-les i això perjudica la dinàmica global del sector. Cal deixar les queixes i assumir que per tenir repercussió en l'àmbit internacional, sigui quina sigui la teva professió, cal treballar 24 hores al dia.

P. I l'escena barcelonina? Va seguir la polèmica sobre el canvi de rumb de l'Arts Santa Mònica, que acaba de reobrir-se al públic amb la direcció de Vicenç Altaió?

R. Des de la llunyania, la qüestió del Santa Mònica va semblar un altre cop d'estat capritxós, una decisió política adoptada sense consultar els professionals. L'escena barcelonina és fluixeta, falta sobretot la iniciativa individual i privada, que als Estats Units és el motor principal. Aquí es deixa tot a mans de les institucions i la gent s'estima més comprar-se un bolso de Prada que un dibuix.

P. Vostè ha participat en diverses biennals. Què pensa d'aquest tipus de manifestacions i de la iniciativa del pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia?

R. Com tot artista, en principi m'agrada tenir la possibilitat d'ensenyar i compartir el que faig. Per descomptat que hi ha interessos polítics més enllà dels culturals, que manipulen aquests esdeveniments, però això no treu la seva importància. És el mateix amb les fires, en principi no m'interessen, però em serveixen per viure i contribueixen a què pugui treballar i créixer. Són esdeveniments que formen part del que hem de negociar amb la societat. Pel que fa als pavellons nacionals i al català en concret, et respondré amb el treball de Santiago Sierra (l'artista que va tancar el Pavelló Espanyol a la Biennal de Venècia de 2003 permetent l'accés només als ciutadans espanyols que poguessin acreditar la seva identitat). Sierra va aclarir el que és un pavelló nacional i la idea de nació.

P. Com està afectant la seva realitat la victòria d'Obama i la crisi econòmica?

R. La victòria d'Obama és molt important. No sé fins a quin punt el canvi es podrà mesurar en nombres i estadístiques, però el fet que hi hagi un president afroamericà indica un canvi difus i absolut en l'estructura social, el mateix que hauria succeït d'una altra manera si hagués guanyat Hillary Clinton. Pel que fa a la crisi, és clar que es nota: les vendes han baixat i s'han cancelat algunes exposicions. Perquè els artistes poguem treballar sense la pressió del mercat és imprescindible que es paguin honoraris per les exposicions, una pràctica que segueix sent esporàdica i que m'ha obligat a barallar-me amb institucions i comissaris més d'un cop, tant aquí com als Estats Units.