L'obra mestra de Flaubert

Quan un es pren la molèstia de llegir l'obra narrativa completa de Flaubert, cosa que es pot fer en quinze dies -de fet són cinc novel·les i tres contes-, s'adona de seguida que l'"ós de Normandia" només va tenir una certa condescendència amb el públic lector de la França del seu temps -de 1843, any de la dita Primera Educació sentimental, a 1880, any de la seva mort i de la primera edició, en fascicles, de Bouvard i Pécuchet - en escriure Madame Bovary. Aquesta obra, una de les més perfectes de la novel·lística del segle XIX, encara s'adiu amb els paràmetres mig realistes, mig tardo-romàntics, que els lectors de 1857 desitjaven trobar en la lectura de tota novel·la. La història d'aquella noia de pagès que es casa amb Charles Bovary, metge incapaç en un poblet insignificant, que comet adulteri repetides vegades, que estira més el braç que la màniga fins que porta el matrimoni i família tota a la ruïna, això reblat amb el seu suïcidi, narrat amb tinta naturalista, aquesta història, dèiem, tenia tots els elements per convertir-se en un llibre de gran èxit, cosa que va aconseguir, diguem-ho tot, ajudant-hi el fet que el llibre va ser portat als tribunals per atemptat contra la moral pública. Cert que hi ha un personatge, l'apotecari Homais, que anuncia clarament la devastadora crítica de l'estament burgès que després es trobaria a tota la resta de la producció novel·lística de l'autor; però, com s'ha dit, la novel·la va agradar al seu públic, i Flaubert, si hagués anat per aquest camí, hauria recollit un èxit molt gran tota la vida.

Però no va ser així. En comptes de seguir aquest camí, Flaubert va seguir el camí i el dictat del seu geni i de la seva còlera: volia construir una obra enorme de debò, innovadora en molts sentits -començant per l'estil, que es va anar depurant fins a uns extrems quasi patològics-, i volia, sobretot, proveir la seva obra de l'element de fons que més li va importar tota la vida: descarregar, en l'espai simbòlic de la literatura, tot el menyspreu que li inspirava l'estupidesa de la classe burgesa del seu temps -classe, paradoxalment, a la qual ell pertanyia per tota mena de raons. Va deixar molt clara aquesta intenció a la seva correspondència: "Experimento contra l'estupidesa del meu temps unes ones d'odi que m'ofeguen. La merda m'arriba fins a la boca, com les hèrnies estrangulades. Però la conservaré, aquesta merda, la fixaré i l'enduriré. Vull fer-ne una pasta amb la que empastifaré el segle XIX, igual com els indis dauren les pagodes amb la buina de les vaques". Així ho va fer, començant per Salambó (1862), que sembla una novel·la històrica sobre Cartago però és, de fet, una anàlisi magnífica de les escasses diferències que hi ha entre el concepte de civilització i el de barbàrie, i acabant amb l'exasperant novel·la pòstuma que ja hem dit.

A la segona versió de L'educació sentimental (1869), ara traduïda per primera vegada al català per Lluís Maria Todó (Barcelona, Ed. Destino, 2009), Flaubert ja no hi va plànyer esforços ni dissimulacions: si la burgesia era una classe estúpida, al damunt essencialment avorrida, que sempre va caure, entre 1830 i el Segon Imperi, en els mateixos paranys i ximpleries, llavors calia fer-li una novel·la a mida i sense concessions. I si la vida de la Bovary havia estat monòtona i carregosa, encara ho va ser més la de Frédéric Moreau, el protagonista i anti-heroi de L'educació sentimental. ¿Educació? Fins i tot això és dir massa. Aquesta novel·la, que avança a pas de tortuga, que incideix i reincideix en fets que sembla que no coneguin moviment, és l'al·legoria més perfecta que es podia escriure d'aquest impuls de repetició que tenia la classe hegemònica francesa de la segona meitat del segle XIX, impuls reblat, a la novel·la, per la xarxa de relacions sentimentals, pràcticament infructuoses, de Frédéric. El camí cap a aquest enorme tedi iteratiu, cap a aquest "etern retorn" que més tard esclataria en Les temptacions de sant Antoni i Bouvard i Pécuchet estava servit, i molt ben servit. De fet, Flaubert va tenir l'enorme habilitat de superposar, a L'educació sentimental, el caràcter estantís i sòrdid dels esdeveniments polítics francesos que van de 1837 a 1867 amb el caràcter estancat de la biografia de Moreau i de les seves poc variables conquestes amoroses: l'amor impossible amb Madame Arnoux; Louise, la joveneta de pagès; i les adultes Rosanette, cortesana, i Madame Dambreuse, d'una família d'upa. Tot es repeteix, tot torna, res no avança; i tot plegat és, com hem dit, al·legoria d'una desconfiança absoluta en l'amor, en el Progrés i en l'optimisme dels burgesos. Henry James, que tirava més aviat a l'aristocràcia, va dir que llegir aquest llibre era com "mastegar una barreja de cendra i serradures". Gide li va fer el millor dels elogis: "Perdura, sense voler, com una epopeia de la mediocritat". Charles Du Bos, que coneixia el rerefons històric de les novel·les de l'autor, va dir una cosa menys elaborada, però potser la més encertada de totes: "aquesta és l'obra mestra de Flaubert".