Edificis 'normals'

Les maquetes són les protagonistes indiscutibles de l'exposició del CaixaFòrum de Montjuïc Richard Rogers + Arquitectes, l'oficina responsable de projectes com ara la torre Hesperia de l'Hospitalet o la remodelació de la plaça de les Arenes de Barcelona. Els models a escala són la manera més coherent de mostrar aquesta arquitectura d'aspecte mecànic. Un dels vídeos de l'exposició mostra un conjunt d'imatges molt il·lustratives: un grapat d'aparells diversos seccionats, com aquests que trobem a les fires per explicar com funciona una cosa, com aquell Pegaso que es podia veure a l'Escola d'Enginyers Industrials de la Diagonal. L'arquitectura de l'oficina R. Rogers és així, segur que a Rogers el que li agradaria d'un transistor seria desmuntar-lo. Els seus edificis són com aparells sense la tapa, sense carrosseria. D'això ell en diu llegibilitat. En aquest procés és essencial que cada cosa, primer es descompongui en parts, i després es torni a muntar amb la col·laboració d'elements molt elaborats tècnicament. A més, les maquetes més abundants a l'exposició són fragments, parts o simplement seccions d'edificis. Tot plegat una retòrica de la precisió tècnica.

Això és molt evident al projecte de la plaça de les Arenes. L'antiga façana ha estat elevada, entre altres coses, per independitzar-la del terra, l'edifici d'oficines afegit a un costat és independent i ell mateix està format per dues meitats articulades per un cos central. L'interior que mig amaga l'antiga façana és també independent d'aquesta i cada planta està formada en si mateixa com un element autònom. En observar les seccions ens adonem que l'única cosa estratificada i repetida és el pàrquing, cada una de les plantes són en realitat objectes autònoms, fins i tot la cúpula és autònoma, igual que ho serà la torre de telecomunicacions. En una de les sales laterals de l'exposició s'ha preparat material perquè els infants juguin amb els edificis. Allà es pot llegir a les parets aquesta pregunta: "Aquesta arquitectura és un edifici o una màquina?"; i expliquen que l'arquitectura de Richard Rogers s'assembla més a un artefacte mecànic que a un edifici normal (!?), convidant a continuació els nens a jugar retallant elements impresos dels edificis per formar una ciutat "singular i futurista".

La crítica més contundent d'aquesta arquitectura ens la proporciona l'exposició Edificis, de l'artista Philippe Weisbecker a la Galeria Víctor Saavedra. Aquí hi trobaran maquetes d'uns edificis normals, en la terminologia de l'exposició de R. Rogers. Edificis formats d'un sol cos o amb formes de lletres: us, is, tes, es o eles, alguns de diverses plantes, altres d'una sola, però tots amb cobertes a dues aigües. Estan fets amb bronze -pesen- i dibuixats al damunt a llapis. Tots tenen el mateix color. Una de les maquetes, feta amb cartró, ha estat construïda expressament per la darrera sala de la galeria i, per allotjar-se -és molt gran- fa un gest per esquivar els pilars d'acer pintats de blanc que aguanten l'edifici, de manera que sembla que aquests formin part de l'exposició. Aquestes maquetes són la construcció literal dels dibuixos d'aquest artista, una mena de perspectives medievals que, com diu una bona amiga, recorden al Giotto, com si fossin la seva congelació en bronze.

Mentre que a la primera exposició l'arquitectura sembla obeir la consigna de què no resulti avorrida, la segona parteix de la banda oposada i utilitza elements que són paradoxalment molt més llegibles, fent que l'altra sembli una col·lecció d'eslògans. Cada edifici, a la primera, és un conjunt d'objectes diversos assemblats; en aquesta, cada edifici és una sola cosa. A la primera, els edificis són la construcció del seu tall tècnic; a la segona semblen la construcció de la seva percepció. La precisió manual de l'obra de P. Weisbecker fa evident la sobrevaloració de l'arquitectura tecnològica de R. Rogers. L'arquitectura que es mostra al CaixaFòrum és un exemple d'arquitectura moderna periclitada, una arquitectura que apel·la a la tècnica, mentre que l'altra apel·la als sentits. Uns sentits cada cop més afinats que saben distingir petites variacions en la forma, conscients que l'arquitectura moderna no és la que conté més tecnologia, sinó la que sap elaborar a partir de la digestió de tot el que ha succeït fins ara. No és el resultat de la interpretació del moment present. És la interpretació de tots els moments.