Escenes

És una fantasia recurrent. Quan les coses van mal dades, o quan l'enveja se'ns desborda més del que seria convenient, és fàcil caure en la temptació d'imaginar-nos en la pell d'un altre. Pensar com seria viure en les condicions d'algú que, com a mínim quan es veu des de fora, té una existència meravellosa. Aquest és el tema de fons que el dramaturg i director gironí Carles Mallol (Figueres, 1981) planteja a Stereo, l'obra creada a mida dels seus intèrprets, els integrants de la companyia La soga, que es representa al Teatre Tantarantana fins al 12 d'abril.

L'espectador descobreix aviat que els mecanismes del muntatge tenen molt a veure amb la ciència-ficció. La seva protagonista és una noia en la trentena que, farta de tot, decideix intercanviar-se amb una altra d'edat semblant. Ja és enrevessat, pensar que hi haurà algú que desitgi ser exactament el que nosaltres rebutgem. Però la ficció fa possible aquestes coses, i també permet l'èxit d'un gabinet de psicòlegs que ha inventat el procediment de transfusió de personalitats. Qui es decideix a participar en el joc oblida el seu passat...a no ser que, com a Stereo , falli alguna cosa i es posin en evidència els mecanismes de la suplantació consentida.

A partir d'un plantejament ben interessant, l'obra va avançant de manera un poc precipitada. Com si no importés el trajecte, sinó només l'inici i el final, obert però àlgid, els personatges i les situacions presentades són un pèl massa esquemàtics i de consistència feble. Amb algun parèntesi en forma d'escena on la renúncia al naturalisme marca un punt àlgid en l'interès del públic. La manca de convicció perjudica també algunes de les interpretacions, un àmbit on sobresurt el treball de l'actriu Marta Corral, que carrega de matisos la seva aparentment forta i en realitat vulnerable psicòloga Plana, i sobretot el d'Elisabet Vallès, molt encertada en el paper principal. Un treball amb blancs i negres que, en qualsevol cas, val la pena per l'actualitat del tema (enmig d'aquesta crisi, més d'un desitjaria no haver d'enfrontar-se amb la seva realitat quotidiana) i per seguir-li la trajectòria a un autor que, malgrat la seva joventut, té ja una llarga carrera.

Més equilibrat és el repartiment de Product, la nova incursió de l'actor Julio Manrique en la direcció escènica, que es representa a la Sala Beckett també fins al 12 d'abril. Manrique s'enfronta aquí amb un text del britànic Mark Ravenhill sobre la relació, carregada de prejudicis, que Occident manté amb el món àrab. Ravenhill situa la història en els anys posteriors als atemptats de les Torres Bessones i la posa en mans d'un productor de cinema, que ha de convèncer una actriu en crisi de l'excel·lència d'un guió sobre l'apassionada i violenta relació entre una dona, vídua arran de l'11-S, i un terrorista islàmic. Bin Laden, Disneyland París i Guantánamo són alguns dels angles d'un relat construït originàriament en forma de monòleg, però que Manrique ha tingut la brillant idea de transformar en un diàleg (molt desequilibrat, això sí) entre el productor en qüestió (interpretat per David Selvas), el seu amatent col·laborador (Norbert Martínez) i l'actriu candidata al paper (Mireia Aixalà).

Si Manrique no fos ell mateix un actor de categoria, valdria la pena recomanar-li que es concentrés en la direcció. Com que seria una llàstima perdre'l dalt dels escenaris, sembla la millor opció que alterni tant com pugui les dues feines. El ritme i la respiració de l'espectacle estan magníficament marcats, i el muntatge és gairebé rodó. Hi ajuden molt, ja s'ha dit, els tres actors, especialment un David Selvas que defensa el personatge de forma magistral, en una comunió brillant entre paraula i gestualitat.