Una carta de Sèneca

Heus aquí, estimats lectors, una carta consolatòria de Sèneca: al cap i a la fi, la mort és universal i a tots ens iguala, i més val recórrer als clàssics estoics -sempre, i en qualsevol circumstància-, que escriure malament a causa d'un disgust. Passa la vida per a tothom, i per a uns haurà estat motiu de distracció, per a d'altres camí ple de dignitat. Tothom s'espanta de la darrera Parca quan talla el fil de la vida; d'altres, els més nobles, la reben amb serenitat quan se li fa present.

Vet aquí, doncs, la carta: Sèneca, Lletres a Lucili, Llibre XV, Lletra XCIII, traducció de Carles Cardó (lleugerament modificada), Fundació Bernat Metge, 1930:

"Cada dia repetim el destí: "Per què aquest és arrabassat a mitja carrera? ¿Per què no ho és aquell altre? ¿Per què allarga una vellesa l'un, i a un altre la vellesa l'afeixuga?" ¿I, què importa quant d'hora surtis d'on certament et cal sortir? No ens hem de captenir de viure molt, sinó de viure a bastament, car per viure molt necessites el destí, per viure a bastament, la diligència de l'esperit. Llarga és la vida si és plena; com s'omple és atorgant-se l'ànima el seu propi bé i assegurant-se el poder sobre ella mateixa. ¿De què serveixen a l'un vuitanta anys passats en la vagància? Aquest no ha viscut, sinó que s'ha atardat en la vida; no ha estat una mort tardana, sinó llarga. Ha viscut vuitanta anys. Caldria saber des de quin dia comptes la seva mort. Aquell altre ha mort en la flor de l'edat. Però ha complert els deures de bon ciutadà, de bon amic, de bon fill; en cap punt s'ha emperesit. Per bé que la seva edat sigui incompleta, la seva vida ha estat completa. Diem de tal que ha viscut vuitanta anys. Diríem, més aviat, que ha durat vuitanta anys, a menys que diguem que ha viscut com ho diem dels arbres. Jo et prego, Lucili, que procurem que, talment com les coses de gran preu, la nostra vida no sigui gran en extensió, sinó en valor. Amidem-la per les obres, no pas per la durada. ¿Vols saber quina diferència hi ha entre aquest home enèrgic i menyspreador de la fortuna que ha sostingut totes les lluites de la vida i ha estat elevat al bé suprem i aquell que ha vist escolar-se nombre d'anys? L'un viu encara després de la mort, l'altre abans de la mort ja era difunt. Lloem, doncs, i comptem en el nombre dels benaurats aquell qui, per poc que sigui el temps que li ha tocat de viure, n'ha tret profit. Car aquest ha vist la llum veritable, no ha estat un de tants; visqué i visqué vigorosament. Adés tingué dies serens, adés la resplendor de l'astre poderós brillà, com de costum, entremig de núvols. ¿Per què preguntes quant de temps visqué? Viu: s'ha perllongat en la posteritat i s'ha gravat en la memòria dels homes. No per això refusaria jo un escreix d'anys; però no diré que m'hagi mancat res per a la benaurança si la durada dels anys m'és tallada. No he fet pas els meus comptes sobre el més llarg termini que una àvida esperança podia prometre'm, ans no he deixat de mirar cap dia com el darrer. ¿Per què em preguntes quan vaig néixer i si encara em compto entre els més joves? Duc prou el meu compte. D'igual manera que dins una estatura petita l'home pot ésser perfecte, així pot ésser perfecta la vida dins la menor mesura de temps. L'edat es troba entre les coses externes. La durada de la vida és cosa que no depèn de nosaltres; que mentre jo visqui, visqui realment, és cosa meva. El que em pots exigir és que no passi la vida en una vergonyosa obscuritat; que meni la vida, i no la deixi passar inútil. ¿Preguntes quina és la vida més duradora? Viure fins a assolir la saviesa. Qui hi ha arribat, ha aconseguit no la fita més llunyana, sinó la més gran. Llavors pot gloriejar-se ardidament i donar gràcies als déus i a si mateix entre ells, i atribuir a la natura el que ha estat. I amb raó li ho atribuirà, car li ha tornat una vida millor que no l'havia rebuda. Ha ofert l'exemple de l'home bo, mostrant-ne el caràcter i la grandesa; si gens de temps hi hagués afegit, hauria estat semblant al passat. I tanmateix, ¿fins on s'estén la nostra vida? Hem tastat el coneixement de totes les coses. Sabem de quins principis es constitueix la naturalesa, com estableix l'ordre del món, per quines tongades fa tornar l'any, com fuig l'hivern i arriba la primavera, com tot estiu s'acaba a l'hora tardoral. Sabem que els astres es mouen amb impuls propi, que fora de la terra no hi ha res immòbil, que tota altra cosa corre amb una rapidesa que no para. Sabem com la lluna avança el sol, com rep i com perd la llum, quina causa ens duu la nit i quina altra ens torna el dia: cal anar allà on vegis de més a prop aquestes coses. No és pas per aquesta esperança, diu el savi, de veure obrir-se davant meu el camí envers els meus déus, que surto coratjosament. Cert que he merescut d'ésser-hi admès, i ja he estat entre ells i a ells he dut el meu esperit, i ells a mi el seu. Però suposa que moro i que després de la mort res no resta de l'home: no és menor la meva fortitud d'esperit, encara que mori sense haver de sortir enlloc. "No ha viscut tants anys com podia." ¿Creus tal vegada més feliç aquell gladiador que és occit al capvespre, que el que ho és a migdia? ¿És que creus que hi ha ningú tan ximplement cobejós de la vida que prefereixi d'ésser escanyat a l'espoliari que a l'arena? La mort encalça a tots: qui occeix atraparà l'occit. Molt poca cosa és allò per què hom es neguiteja fora mida. Altrament, ¿quina importància té quant de temps puguis evitar allò que a la fi és inevitable? Estigues bo".

A la mare, in memoriam.