Tallar i enganxar

Continua Victòria Combalía la seva recerca en els territoris del surrealisme marginal i ens ofereix, fins a primers d'abril, a la galeria Manuel Barbié, una preciosa exposició de fotomuntatges, bàsicament dels anys trenta del segle passat. En un text que fa de pròleg del magnífic catàleg de l'exposició, amb gran claredat, ens explica les tècniques del fotomuntatge, ja sigui la manual del "tallar i enganxar" o la més sofisticada de superposició d'imatges feta en el laboratori. També hi fa una breu però esclaridora història d'aquesta tècnica i així ens fa veure com el fotomuntatge neix amb el Dadà precisament per demostrar que la fotografia no és una "reproducció objectiva de la realitat". També ens il·lustra sobre una terminologia més precisa: "fotocollage" seria l'obra única, aquella que pròpiament surt de tallar i enganxar, i "fotomuntatge" seria tant la que és resultat d'un procés de laboratori com la reproducció fotogràfica d'un original de fotocollage. I encara ens diu, citant Sergei Tretyakov, que "un fotomuntatge no té perquè ser necessàriament un muntatge de fotografies. No: pot ser fotografia i text, fotografia i color, fotografia i dibuix".

Explico tot això perquè algú podria pensar que es tracta només de penjar algunes imatges de costat a les parets d'una galeria elegant d'un pis del Passeig de Gràcia. I no, Victòria Combalía és seriosa, treballa bé, i les seves exposicions -encara recordo aquella memorable del CCCB sobre el surrealisme, o les que va dedicar a Henry Michaux o a Dora Maar, quan dirigia el centre Tecla Sala- són sempre el resultat d'un treball intens. I això sempre s'agraeix, en una època en què es fan tantes coses improvisades. Però a més d'estudiar i buscar, Victòria Combalía té bon gust i sap que una exposició d'aquesta mena, per més treball de recerca que tingui al darrere, no se sosté amb obres mediocres. La recerca n'és un coixí indispensable, però cal que les obres es defensin per elles mateixes. Unes obres bones per a motivar les nostres sensacions i la nostra sensibilitat estètica i una recerca traduïda en informació per satisfer la nostra curiositat i per donar plaer a la nostra intel·ligència.

Diversos capítols temàtics articulen la mostra. El primer, dedicat a sobreimpressions, en què en destacaria una d'André Steiner, Sans titre, de començaments dels anys trenta, amb una suggerent orquídia mig fosa amb una cara de noia, fascinant pels seus significats i la seva potència eròtica. Un altre apartat es titula 'La mirada surrealista', amb una imatge divertida i sorprenent de Dora Maar, titulada Barcelone, del 1934. Segueixen els apartats 'La mà i el peu', 'El cos arquitectònic' i 'Desafiant la gravetat', secció que mostra, per mi, una de les perles de l'exposició: es tracta d'Hommage à Picasso o Corps, de 1931, obra de Lucien Lorelle. 'Fotomuntatge i tipografia' i 'El fotomuntatge polític' tanquen aquesta fascinant passejada per un art, si volen menor, però altament estimulant.