Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Pedestal i severa fantasia

Quan Brossa posa el 1955 de títol de llibre la frase El pedestal són les sabates fa una mena de declaració graciosa de la gran modèstia del seu viure d'estar per casa contraposat idealment i frontalment a la grandiloqüència dels monuments del moment. També s'ha de dir que la frase en si és una veritat òbvia i, en el cas de Brossa, del tot sincera. Ara, quan entres dins del llibre veus que de fet la declaració és grandiosa, i molt. Per començar, aquest pedestre pedestal surt en una oda en estrofes sàfiques, sense comes (només un punt al final de tot) i amb majúscula a tots els començaments de vers, que es diu 'El gep incendiat', com si fos una visió del sol post. El poema parla del dia i de la nit i de la lluna, que, entre altres coses, li fa l'efecte d'una tortuga amb cara d'òliba en un gran dipòsit. A la primera posada havia dit: "El dia branda el seu escut de cuiro". A la segona, diu: "La lluna és un llum d'oli enmig del cel". I després, a la tercera: "Els brasers reben cucurulls de fum" i "La cera sòlida dels caminals | Combat presències". Tot seguit ve l'estrofa de la nit: "La nit posa un insecte al diamant | La nit té carboners a casa seva | I grans escales fetes amb arrels | entrelligades". La següent comença afirmant que "S'apropa la nit curta al dia llarg", que a més de poder fer pensar en el mes de juny, a mi em fa l'efecte que és una cosa més densa de l'esperit original com ell sol de Joan Brossa, en el sentit contrari al dels himnes de la nit romàntics: la nit és curta sempre, ho és en essència, per comprovar-ho només cal acomparar-la amb el dia... I en fi a les estrofes segona d'última i última passa això: "La llum que necessito llampegueja | Ara ja no vull altre pedestal | que les sabates || Aixeco el cap altíssim vora el mar | I es topen els meus ulls amb els de l'òliba | Que xucla l'oli del vell llantió | Amunt dins l'aire". Sense altre pedestal que les sabates sí que puc aixecar el cap altíssim i establir contacte directe amb els ulls de la tortuga-òliba del cel.

És en aquest llibre que hi ha la famosa oda 'A la Poesia': "Cada hora modifica't, Poesia; | Fes campejar severa fantasia | Amb l'escalfor de l'esperit del poble". I també li demana: "Torna, amor meu, integra't a les vides, | Uneix les fletxes a la senzillesa". Aquesta oda a la poesia es pot lligar amb el llibre també de gran títol Els entrebancs de l'univers, i en especial amb el poema 'Foscor d'aurora', que acaba: "No em plau el gripau docte. Cap fórmula. | Cap secta. Dels mestres no sóc còmplice | Per enclotar l'enigma amb cap dogma."

El pedestal són les sabates és fet d'uns quants poemes en forma de sonets, que n'hi ha de fulgurants, i una majoria d'odes, com la del comte Arnau ("comte matable"), la de Catalunya ("joia interna en un racó de platja | Abandonada"), la de la set d'acció ("Disparo llamps i afino consciències"), l'extraordinària oda 'Matinal' ("Llegeixo roques | I no hi ha res que jo no pugui vèncer | Roda imponent la roca que llegeixo | Rebo de ple l'esclat de la muntanya"). Cap al final n'hi ha una d'homenatge a Gaudí ('Dibuixat país') i una d'homenatge a Domènech i Montaner ('La tanca del bosc') que acaba amb una expressió actual: "Xauxa de xarxes".

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 12 de marzo de 2009