Mir i Sorolla
L'atzar ha reunit a Montjuïc, els mateixos dies, dos pintors en certa manera parents. Joaquim Mir i Joaquín Sorolla. Un català i un valencià. I més o menys coetanis. El valencià tenia deu anys més que el català. Sorolla, ho confesso, mai no m'ha interessat gens. Mir, només parcialment.
De tota manera, com que l'exposició de Mir la volia veure, he acabat de pujar la muntanya per fer un cop d'ull als Sorolla que exhibeix el MNAC. I la primera cosa que m'ha sorprès és la quantitat de gent que hi havia. Una gentada i, cosa poc habitual en una dia de cada dia i a mig matí, gent jove. Sorolla agrada. O sigui que estem perduts. A l'exposició de Mir hi havia menys gent, sobretot gent gran, els habituals de Caixafòrum en aquella hora. Mir és més interessant que Sorolla, no cal dir-ho, i una antològica sempre hauria de moure més gent que uns cromos espanyolistes gegantins i vacus, però a Mir hi ha alguna cosa a entendre, i això fa mandra. A Sorolla no cal entendre res: és pura superficialitat. Suposo que agrada la seva facilitat i també, no ens enganyem, agrada aquesta tòpica visió de l'Espanya de las regiones. La gentada que puja al MNAC és un símptoma de la valencianització de Catalunya, és a dir, de l'acord general per "ofrenar noves glòries a Espanya". Deixem-ho estar.
L'antològica de Mir té més interès, és clar, tot i que Mir no és pas un geni, com ens volen fer creure. És un pintor que a vegades l'encerta, més aviat poques, d'una energia vital que es deixa anar en les seves intuïcions i s'abandona a un decorativisme sovint tan vacu com el de Sorolla, tan superficial. Tant Mir com Sorolla han oblidat el dictum de Leonardo que, per extensió, defineix tota obra d'art: la pittura è cosa mentale. I aquelles teles de Mallorca que li han donat tanta fama, que algú ha cregut que eren pintura abstracta abans de la de Kandinsky -quines coses s'han de sentir- no són més que decoracions de reflexos en aigües olioses fluctuants, més simbolistes que altra cosa, plenes de l'atmosfera art-nouveau. A mi, el Mir que m'interessa més és el primer i algunes teles de l'etapa de l'Aleixar, concebudes com una mena de teixit continu. Moments feliços, com també els d'alguns dels seus pastels.
Pel que fa a l'antològica, em sembla que és una tria una mica apressada. Una antològica, com el seu nom indica, ha de reunir només obres bones. I em temo que Mir, tot i els retrets que li he fet, en té més, d'obres bones. Una antològica no és pas una retrospectiva i, per tant, no cal deixar-hi testimoni de totes les èpoques. Gabriel Ferrater, parlant de Sorolla, posava el dit a la nafra, ja fa més de mig segle: "Les seves qualitats són externes, de simple procediment. La seva sensibilitat actua ocasionalment, però no constitueix una base de cultura; i encara que avui molts ho obliden, convé tenir sempre present que la pintura és una forma de cultura o no és res. La pintura que només és obra de l'ull i de la mà, precisament, no és res." De Mir es pot dir exactament el mateix.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.