Plany de febrer

Avui no plou, però el dia està ennuvolat. No pas grans núvols espessos, carregats d'aigua, no. Uns núvols blanquinosos, com de diverses gases superposades que filtren un sol que no sap escalfar. Carner, en el poema titulat com aquest meu paper d'avui, compara aquest sol amb una flor malalta i és cert que la claror d'avui té alguna cosa de llum d'hospital, de llum difusa i homogènia que fa circular els humans com perduts, una mica com espectres. Gairebé no tenim ombra, de tan prima com és. Hölderlin, en un poema famós, es pregunta on trobarà, quan sigui hivern, les ombres de la terra. No, avui no n'hi ha d'ombres, que la llum caliginosa ho embolica tot i tot ho dissol. I si el poeta alemany vol trobar ombres és perquè sap que són el resultat de l'esclat del sol. Carner, en aquell poema, se sent tan inconfortable que vol fugir, però no sap on. "¿On fugirem que retrobem la petja | del cant desfet i de l'amor perdut?", no ho sap, només sap que vol que l'aire no el rebutgi, un aire enrarit com ara aquest d'avui, només sap que necessita que la llum del sol tingui virtut, i no pas aquesta llum del sol d'avui, llum estantissa i freda. Ho diu així: "¿On fugirem que no ens rebutgi l'aire | i que la llum del sol tingui virtut?". Carner veu les teulades ajupides, rígida la roba dels terrats, tristes les finestres, i els camins descoratjats. I d'aquí el plany. El plany de febrer, d'aquest mes que, si bé les mimoses ja espurnegen, la primavera és tan llunyana encara, tan imprecisa, tan pura promesa.

Però la tristesa és poc carneriana. I Carner, després d'aquest plany, ja somia, no pas en un cel llis i blau i un dia en què no passi res. Ell vol, de fet, la vida. Vol, després de la tristor de l'hivern, núvols que corrin, la vida desperta: "Tot s'encalça corrent: | el bell renou del desglaç, i la roba tan blanca | que pensareu que es desglaci dellà de la tanca, i, per l'herbatge, les taques d'argent.", diu al poema Dia de córrer. Carner vol l'alegria dels inicis: "En l'aventura del començament | cosa feixuga no hi ha, ni revessa; | l'aigua del riu par que digui: De pressa! | en cada fil resplendent." És la felicitat del moviment, del desgel, del renovellament, l'alegria després del plany. I el febrer també en pot tenir de dies així, cap al final, quan març ja s'insinua. Carner ens incita al moviment, ens diu: "Corre: no pensis si fores poruc o planyent; | tem que tot d'una aquest aire no es faci més lent..." I és que sap que l'alegria és trencadissa, sap que les coses són fugaces, i en aquest seu personal carpe diem, afegeix: "Perquè demà no hi seran aquests flocs i miralls tan esparsos, | ni la rialla de noies al sot on blanquegen els arços, | ni el raig de sol que l'encén." No, no hi seran. Encara som al febrer, sota aquesta llum estantissa i freda, i ens podem plànyer del cant desfet i de l'amor perdut, ens podem plànyer dels camins descoratjats que tenim al davant i que sembla que continuaran així dies i dies.