Perdut a l'estació central
Em fa l'efecte que la cara que has acabat fent no té res a veure amb cap imatge que et poguessis pensar que tenies. La imatge no existeix, només sura en el món dels pensaments quan vas distret i desapareix com una bombolla que es fon així que tu o l'altre obriu la boca per dir "ei, què tal" o el que sigui. La cara ens ve donada, sí, però de seguida comencem a fer-la nostra, comesa per a la qual tot pot servir: els nostres actes, les circumstàncies dites externes, la cosa aquella que et va dir tal dia tal persona, els pensaments més complicats de confessar... Tenim cara, no imatge, per molt que alguns desesperats procurin procurar-se cara de foto, com l'ingenu de l'Andy Warhol volent fer creure que ell era un holograma i la seva ànima una quadricromia. Potser sí, però fins a les fotos o al darrere de les fotos se li veu l'orella, al seu esperit d'home perdut a l'estació central.
Hi ha dies que faig bona cara i altres que no, i hi ha dies de fer cara rara, però no he canviat mai d'imatge, sempre he tingut la mateixa: la d'una fletxa brunzidora que vola inclinada amb un angle de pocs graus sobre l'horitzontal, no dirigida a cap fita visible "i que no sap on ella | tremolant es clavarà". La d'un porc senglar amb barretina i traient foc pels queixals en una dansa d'aparença matussera però que potser no ho és tant. La d'una ombra vibràtil a penes visible rere una columna del claustre de la sorbona petita, la sorbona dels bons, i sentint no gaire lluny el repetit repicar dels daus a dins del gobelet. La d'home entre els homes o més ben dit la de sardina entre les sardines que s'esmunyen lliscant ben de pressa per mirar d'esquivar l'ombra enorme dels gavians. I, en fi, la imatge d'un follet tímid i temerari, molt llest amb algunes coses i molt cap de suro en d'altres, que s'ha atrevit a abandonar el món multiforme i sempre canviant dels boscos pel "si visc no visc" de la gran ciutat dels humanets, en la qual només de nit pot trobar una mica miqueta de sensació de seguretat.
No cal dir que la fletxa va o ve beneïda pels beneïts o, per dir-ho clar, que té la benedicció dels poetes, el senglar té la de sant Antoni, l'ombra quasi invisible té la de les quimeres mentals que brillen un instant als ulls del desconegut que no s'adona que l'ha vista, i l'home o sardina va amb la benedicció que li daren els pares quan l'enfocaren o enflocaren a la vida. El follet, en canvi, no va ni beneït ni maleït, simplement improvisa, com el Charlie Parker del poema d'en Camacho Grau.
Jo, que de sempre he crescut magre i m'he sentit dir fideu, he admirat des de nen la grassor de certes persones que òbviament i visiblement fruïen, i no de la seva imatge sinó del seu ser com eren. La directora de la nostra escola, mestra de llengua i literatura i de grec i llatí, era una d'aquestes persones, la Carme Serrallonga, traductora al català del teatre de Büchner, entre altres coses. El compromís social, la lluita per la dignitat, l'intent d'ensenyar Kleist i Kafka o Stendhal i Simenon a la colla de gamarussos que érem nosaltres, no li estroncaren el sentit del plaer d'imaginar, d'enraonar, de moure's amb una humanitat més abundant i generosa que Martí l'Humà.
