La solució

Estudis

Jonathan Littell (trad. Pau Joan Hernàndez)

Quaderns Crema

66 pàgines. 10 euros

El 2006 Jonathan Littell (Nova York, 1967) va guanyar amb Les benignes el premi Goncourt. La temptació de veure en els Estudis els dibuixos preparatoris per a la novel·la és gairebé inevitable, com els esbossos per a un fresc ja conegut. Però aquests apunts sobre els conflictes oberts no ens fan entrar a la voràgine. No n'hi ha prou amb tenir el bitllet d'anada, caldria també que el viatge fos sense retorn. En canvi, aquí tots els herois coneixen la via de sortida. Amb això, el llibre de Littell pregunta: fins a quin punt puc observar sense ser engolit per allò que m'envolta?

"Vaig estar a punt d'equivocar-me d'avió i aterrar en el país equivocat", diu un dels relats. Els avions connecten per l'aire ciutats completament aïllades en les seves tragèdies. Des del cor de les tenebres ens arriba també un diumenge d'estiu del 1995 en una dolina àmplia, la trampa mortal d'una ciutat amb una única carretera per entrar-hi i sortir-ne. "Els turments i les llums de què al final veurem que era feta la vida" no es poden descriure ara. Ara cal callar i tot just després, anys després, "quan tot plegat hagi estat degudament digerit" ens posarem d'acord sobre com cal llegir la combinació dels daus de la fortuna tirats durant els terribles noranta del segle XX.

El jove observa la ciutat des de la talaia del seu balcó, però tanmateix s'assabenta dels fets que marcaran la història tot just en els diaris del dia següent. La perspectiva des de la qual narra és del tot indefinida. El present immediat és malauradament tan obert que no ens obliga a cap posicionament.

Les descripcions del paisatge hi són per ocultar una altra cosa impossible de parlar-ne i alhora impossible de no parlar-ne. Freud i la tragèdia grega comparteixen la noció d'una màcula inicial que fa que el destí sigui inevitable. El fantasma es realitza al segon conte. 'L'espera' sospesa la futilitat de la vida sense cap objectiu, el pou negre de la fugida en un costat i el blanc lluminós del desig a l'altre. La pàgina esquerra descriu la diarrea després d'una relació furtiva amb un puto negre, la pàgina dreta és dedicada al somni de la dona prohibida. "No és cap sublimació" aquest somni, sinó ple "d'imatges llicencioses". La recerca tossuda d'una zona fosca dins de l'individu anul·la la possibilitat de parlar de la seducció de les ideologies ni de considerar el cos de la nació com a substitut de les carícies. La gran sublimació dels soldats en el seu desig de la bella mort heroica, aquí no compta.

Forma, forma, cridava Gombrowicz en els seus escrits teòrics. L'últim conte d'aquest recull és una bona prova que també la prosa sempre té una estructura formal que determina la comprensió. El ritme i les rimes d'aquest discurs són els pensaments trencats que giren entorn de la decisió d'assumir la paternitat o bé exigir que l'estimada avorti per preservar la seva indivisa atenció. Com bé tradueix Pau Joan Hernàndez, el protagonista s'inclina cap a "la solució menys pitjor per a ell" i que és, evidentment, "la més pitjor per a ella". És estranya aquesta combinació d'un comparatiu davant d'un superlatiu. Però funciona molt bé per ficar-nos dins de les ments obsessives que Littell intenta comprendre.