Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

L'exili que viu

El dia revolt. Literatura catalana de l'exili

Julià Guillamon

Empúries

527 pàgines. 40 euros

L'exiliat torna un munt de vegades a casa seva i ho fa de mil maneres, però cap és veritat. El retorn és una fantasia: el lloc d'on s'ha marxat canvia sense parar, canvien els carrers i les places, les persones i les modes, els llibres i els llibreters. El que no canvia mai és la memòria de l'exiliat, la memòria de si mateix i de les seves esperances, la memòria fins i tot del desig. Perquè l'adaptació a la nova vida, la prolongació de l'esperança de tornar, el sentiment d'arrelament a un altre lloc van posant cada cop més lluny de l'exiliat la terra i el país que va haver de deixar: ignora els canvis, ignora la realitat nova, ignora què se n'ha fet de tants i tants coneguts, amics o familiars, però ell segueix volent tornar a casa quan el que queda ja no és casa seva, i cada cop ho és menys. Ell segueix fixat a l'experiència del passat, a les olors i els sorolls, als hàbits i els costums idèntics a si mateixos perquè viuen només al seu cap i al seu cor. Quan l'arquitecte Josep Lluís Sert torna a Barcelona ho veu tot fet un desastre però no calla -diu una carta seva del 5 d'abril de 1947- que "la gent, els bons, continuen admirables". N'hi quedaven, doncs?

"És un llibre viscut perquè parla de vides bruscament sacsejades per l'exili"

Aquest llibre de Julià Guillamon (Barcelona, 1962) és un objecte excepcional fet amb objectes i imatges excepcionals: la seva és la crònica visual i fotogràfica d'un fenomen esgarrifós i és també la crònica biogràfica, privada, de mig centenar de vides crescudes en la consciència de l'exili, la vivència de l'expulsió i la persecució. L'encert, però, és que totes aquestes vides tenen encara vius els rastres materials d'aquella experiència i han trobat a un home jove que va voler saber, ara fa vint anys, què se n'havia fet de tota aquella gent que havia estat aquí fins a la guerra, fent revistes o fent fotografies, fent cadires o fent escultures, fent planells o fent novel·les, editorials o llibreries. És l'origen del llibre i el llibre està viscut perquè parla de vides bruscament sacsejades, però parla també de la sacsejada del Guillamon quan ha anat retrobant-les en un periple de viatges i trobades, retrobades i nous viatges que van donar com a primer resultat una brillant exposició sobre l'exili, el 2005 al CCCB.

Poc a poc, a mida que el lector topa amb personatges coneguts i d'altres més anònims, cadascú va fent el seu mapa moral i intel·lectual d'una fugida sempre dramàtica i de vegades despietada: un cop recorda l'autor un testimoni de Néstor Almendros, però encara és més cruixent el del seu pare, fugint a peu pels Pirineus, en un dietari publicat fa un parell d'anys. Més enllà recorda una carta de Carles Riba però també evoca una nota d'Eugeni d'Ors sobre Jaume Pahissa, publicada al 1948 a Arriba, i així la massa de dades biogràfiques, de detalls i d'adreces, d'objectes, de parentius i trencaments afectius, va guanyant sentit malgrat que sigui plural aquest sentit, impossible de simplificar o d'uniformitzar en experiències homogènies. Ha estat un recurs hàbil el d'agrupar les entrevistes per països, de manera que els personatges ressonen d'uns capítols als altres i segueixen fent més tupida la xarxa d'embolics vitals i professionals que comporta l'exili. De tant en tant el propi Guillamon s'expressa amb esportiu escepticisme sobre els pressentiments demòcrates i liberals en plena dictadura, però alguns dels seus entrevistats (d'una manera o altra tots fills de l'exili) corroboren la hipòtesi, de vegades d'una manera colpidora. Anna Maria Prat va sentir-se traïda pel retorn de Joan Oliver el 1948 -"pèssim, pèssim, pèssim"- i a mida que va enraonant s'adona de la paradoxa: "Però al menys l'Oliver va poder fer alguna cosa des de dintre, mentre que l'altre , pobre, des d'aquí, per molt que fes tot el que pogués, no tenia cap sentit".

El judici desqualificador dels exilis i de les seves mutacions és un grossíssim disbarat, i potser la millor manera per copsar-ho de veritat és el recorregut per aquesta il·lustrada geografia humana: ha de nodrir la base humana per una aproximació interpretativa i crítica a l'exili, capaç d'escapar dels dogmatismes i altres mandres intel·lectuals que encara duren. El llibre posa domesticitat i circulació sanguínia allà on massa vegades llegim només títols, llibres, obres o fins i tot ideologies.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 25 de diciembre de 2008