Memòria en vermell i negre

Què tal li escau a la memòria històrica el roig i el negre? Tot i que les barricades avui tenen horari (la botiga intel·lectual, només de 16 a 21 hores; la seu central de la CNT a Barcelona, de 19 a 21), la llibreria anarquista barcelonina La rosa de foc pot ser un termòmetre. "Des de fa tres anys, hem notat un increment de títols sobre anarquisme i antisistema i ara coincidim més amb l'oferta de la propera La Central del Raval", constata Ignasi Lamata, que busca llibres per a la tenda, entre d'altres llocs en mercats de vell i en fons editorials descatalogats.

L'observació, feta des d'una llibreria que té a l'aparador una reproducció de la ja liceística bomba Orsini, té lectura: les editorials més comercials, i no només ja les marginals o les afins a la causa, s'han apuntat a la moda anarquista. I per això, sense ser exhaustius, gairebé una desena de títols han aparegut recentment.

Però sembla que la nova memòria ha pujat la intensitat dels colors, especialment del vermell. "Ara a veure si resultarà que tota la culpa dels excessos de la guerra serà de la FAI i de la CNT... On són els llibres dels crims de la plaça de braus de Badajoz o dels paseíllos de Sevilla de Queipo de Llano?... La culpa és del nou revisionisme i del fet que ara sigui Iniciativa i el tripartit els qui estiguin al poder; traeixen el seu propi bàndol", brama Lamata per explicar la proliferació de literatura sobre el pistolerisme i els excesos dels més radicals.

"Hi havia una seducció romàntica pel tema àcrata i ara, amb la recuperació de la memòria històrica, la nova visió deixa al descobert la falsedat i els crims de gent com la de la FAI", opina Isidor Cònsul, editor de Joan Garcia Oliver. Retrat d'un revolucionari sindicalista, de Lluís Alegret; Diari d'un pistoler de la FAI, de Miquel Mir i, sobretot, d' El silenci de les campanes, estudi sobre la persecució religiosa a la Guerra Civil de Jordi Albertí i del que Proa n'ha venut 8.000 exemplars. Un altre llibre a la contra amb èxit és L'òmnibus de la mort, de Toni Orensanz (Ara Llibres) sobre un sanguinari escamot de la FAI a Falset: 5.046 unitats.

El prestigiós historiador Josep Termes no vol fer servir la paraula revisionisme, prefereix parlar "d'un replantejament de la història del moviment anarquista que fins ara la professió no s'havia atrevit a fer; la República sempre havia estat flors i violes i ara s'adonen dels clarobscurs i buits... Si hi ha historiadors com Pio Moa é s fruit dels forats deixats per la mala esquerra historiogràfica".

Per l'autor de Misèria contra pobresa: els fets de La Fatarella de gener de 1937 (Afers), "l'anarquisme, avui, ja no fa mal, és una relíquia però també el moviment social més important de Catalunya amb el catalanisme; o sigui, que encara hi ha teca per parlar-ne". Que la part de "sang i fetge" sigui la predominant és inevitable: "L'època més viva de l'anarquisme és 1890-1920 i d'aquesta etapa gairebé no s'ha publicat res, no té audiència; l'altra, la de la República i la guerra, i ja sense prejudicis, és més cridanera". Tampoc hi veu Termes en l'eclosió la petja de la situació social d'avui; ni tan sols els recents aldarulls de Grècia per la mort d'un suposat anarquista. Però sí admet que "l'anarquisme té l'actractiu de ser 'el no va más' de fora del sistema... Si fos un jove de 17 anys revoltat, posats a buscar un ideal, on el buscaria? En Ribó? En Saura? En Fernández de la Vega?", ironitza Termes. Esperances per a l'anarquisme?