Un capellà a Mallorca

Aquest any que se'ns acaba, en fa cinquanta que va morir Llorenç Riber. Sacerdot, poeta, traductor i home de lletres. Va néixer el 1881 a Campanet, en una família d'economia més que discreta -els seus pares tenien una botiga de queviures i ja ens podem imaginar com era, a Campanet, el 1881-, va tenir accés a la cultura gràcies als seus estudis sacerdotals i aviat va despuntar com a poeta. Ordenat sacerdot, va ser professor del seminari: retòrica i poètica. Però, de cop, va decidir dedicar-se a la cultura. Es va instal·lar a Barcelona i vivia d'escriure a la premsa i de les traduccions. La seva vocació sacerdotal es va limitar a ser capellà de monges. Josep Pla el recorda a l'Ateneu, on feia vida. Hi arribava embolcallat amb un manteu de plec elegantíssim. Allà es feia afaitar i, polit, pentinat pulcrament, s'instal·lava a la biblioteca, demanava un cafè, i treballava. Quan la Real Academia de la Lengua Española va decidir incorporar corresponents regionals, el van nomenar acadèmic per les Balears, cosa que a Mallorca va causar sensació i que, anys a venir, l'ajudaria a resoldre la vida, o una part. El dia 17 de juliol de 1936, com feia cada any, va sortir de Barcelona cap a Mallorca per passar-hi l'estiu. La guerra li va impedir tornar. La Mallorca espanyolista el va anar guanyant, sobretot perquè era un home d'ordre. Els rojos, diguem-ho així, li havien saquejat el pis de Barcelona i li van destruir llibres, papers i manuscrits, entre els quals una traducció d'Horaci. Acabada la guerra, ja no tornà a Barcelona, tampoc no es va quedar a Mallorca, on no podia viure de la seva dedicació a la cultura. Es va instal·lar a Madrid i allà, académico com era i, a més, sacerdot, va tenir les seves oportunitats. Va escriure articles inflamats, en la llengua de l'imperi, plens de fullaraca retòrica nacional. Va traduir tot de clàssics llatins al castellà, per a Aguilar, tal com abans de la guerra ho havia fet, al català, per a la Bernat Metge. De tota manera, la recuperació de la cultura catalana, a la postguerra, no li va fer pagar res, segurament perquè entengué que el cas de Riber no era el d'una traïció, sinó el d'una simple qüestió de supervivència. I així, el 1948, l'editorial Selecta li va editar un volum amb la poesia completa.

Com a poeta, tot i tenir moments inspirats, no arriba a la grandesa de Costa i Llobera. Riber té gràcia quan és petit. Quan té aspiracions es queda curt. Costa havia estat el contrari de Riber. De família rica, format culturalment abans de decidir ser sacerdot, va acabar abandonant la literatura per dedicar-se a la predicació. Riber, que es va atrevir a continuar el famós poema de Costa 'El pi de Formentor', segurament no sabia que estava parlant de Costa -que va morir fulminat mentre predicava- quan va escriure: "car Déu, qui en la tenebra lluentejant camina, | el visità amb el glavi amb què els cimals fulmina | i el consagrà amb son foc." Riber sempre va ser un poeta de bany maria.