Miralls de tinta

Llunari

Josep Lluís Aguiló

Proa (Premi Jocs Florals

de Barcelona 2008)

81 pàgines. 13 euros

Josep Lluís Aguiló (Manacor 1967), tot i haver publicat abans tres llibres de poemes, és conegut del públic afeccionat a la poesia pel seu volum Monstres (2005), un recull molt ben rebut per la crítica i que va merèixer una sèrie de premis literaris importants. Allà hi havia, però, una quantitat notable d'artifici conceptual que, en aquest nou llibre, deixa pas a una dicció molt més lliure i narrativa, també d'alè més potent, basada, sovint, en un distanciament de l'autor respecte als temes o a les veus que ens narren l'escenari del poema. És en aquest distanciament -en aquest joc de miralls- que Aguiló enceta amb gran habilitat i èxit notable una veu molt nova en la poesia catalana; les seves possibles filiacions a mi més aviat em recorden la poesia de Jorge Luis Borges o de Luis Alberto de Cuenca. A poemes com 'Les normes del laberint' o 'Els paràsits del laberint' -amb les "cases veles", els "llibres repetits", "la nostra avior", "el llibre del temps" o "la volta de les nits"- podríem veure-hi un record magnífic de la poesia de l'argentí, cosa prou difícil perquè l'adjectivació i la construcció de Borges sembla (o m'ho semblava fins ara) molt difícil de traslladar al català. De Luis Alberto de Cuenca trobo en Aguiló la ironia sana de la contemporaneïtat culta i benestant i un cert afany de presentació historicista que no evita, quan cal, l'amable toc del kistch -en serien mostres els poemes 'El contracte' i 'Tumbleweed'.

Cal afegir que Aguiló ha tret gran partit d'algunes imatges treballades amb intensitat que són molt efectives de cara al lector: la crosta "inevitable" que es forma a la quilla de les barques i que cal netejar regularment; el ferrador que ferra la peülla del cavall; la paradeta de minerals del venedor ambulant del mercat... En aquests casos el poema discorre per la imatge amb gran naturalitat i l'autor ens mena sense esforç cap al terreny on vol que els lectors quedem desarborats. A 'Minerals' aquest terreny és la inesperada conjunció entre el realisme pròxim a la repel·lència i la fantasia natural que descobrim en la mateixa criatura; a l'excel·lent 'Malbocí', les regles absurdes d'urbanitat que posen tabús i límits al capteniment del nen; a 'Contraban', les descàrregues il·legals dels contrabandistes i allò que trobem al llibre; a 'Guineu', la sorpresa final de la malaltia; o a 'Estàtica' -una peça que per al meu gust ja es podria incorporar a totes les antologies-, un dur advertiment final contra tota pretensió.

Aguiló, sense defugir la primera persona, recorre amb eficàcia a la segona persona del singular o del plural per cercar una més gran compenetració del lector, sobretot quan aquest se sent fàcilment còmplice de l'estètica que l'autor li va pautant. A 'Lector', per exemple, el poema mateix serveix -com ja succeïa a la preceptiva clàssica- d'explicació d'allò que el poema és i de com cal construir-lo, mentre que a 'Tumbleweed' no és fins al final del poema que la descripció pretesament objectiva permet girar la mirada sobre l'espectador que ens ha acompanyat a la manera de narrador fílmic. Un llibre, doncs, molt madur i que obrirà a molts lectors tot un àmbit de referències poètiques no gens habituals.