Memòries

Segons els sociòlegs, són necessaris 30 anys per poder fer front a un passat col·lectiu tèrbol i terrible. Tres dècades i tres anys després de la mort de Franco, la societat espanyola sembla lluny d'un consens sobre la millor manera d'abordar la memòria de la Guerra Civil (i la dictadura, i la Transició). Entre l'Església, que reivindica l'oblit (i el posa en pràctica obviant els centenars de canonitzacions de víctimes catòliques) i un Zapatero defensor de la pluralitat del record, la controvèrsia política i judicial indiquen que el procés serà encara llarg i punxegut. Un lustre abans d'aquest punt àlgid en la picabaralla, al socaire, doncs, de tot oportunisme, va començar a gestar-se Topografia de la memòria, el documental coproduït per Televisió de Catalunya i Lavinia que TV-3 va emetre dijous a la nit. Just quan s'acomplia el 33è aniversari del traspàs de l'home que ho va deixar tot lligat i ben lligat.

El veritable avenç en aquest procés de reflexió sobre el nostre passat radica en el fet d'haver-lo emprès. Amb independència del que trigui a materialitzar-se, calia començar a treballar, superar la por a reobrir ferides a fi de completar la versió única narrada pels vencedors. El documental, amb guió i direcció de M. Dolors Genovés, surt a camí d'altres societats que també han emprès aquesta ruta dolorosa. Cinc països que s'hi han enfrontat amb solucions diferents, des del perdó fins a la sentència judicial. El programa situa l'espectador en els antecedents de cada conflicte, explica la manera d'abordar-los que s'ha seguit en cada lloc i mostra com s'ha viscut el procés des de la societat civil, en una confirmació que no hi ha solucions úniques ni satisfactòries per a tothom.

El periple comença per Sud-àfrica, que va trobar una manera sibil·lina de passar comptes amb els instigadors i materialitzadors de l'apartheid. Se'ls rehabilitaria si feien una confessió pública de les seves accions. Una manera original d'omplir el relat de matisos, tot i que, com es queixen algunes víctimes, la confessió és sempre relativa, no implica necessàriament penediment, sinó més aviat instint de supervivència, ni se n'ha de derivar per força el perdó. Després de passar per Argentina, Alemanya i Itàlia, aquest viatge per la memòria arriba a Barcelona, i entre els testimonis recollits, una veu argumenta amb especial lluïdesa la necessitat de mirar enrere. De la mateixa manera que no hi ha veritats absolutes, no es tracta de reescriure la història per donar-ne, un cop més, una versió oficial, sinó d'oferir la possibilitat que emergeixin memòries diferents. Perquè, com ens ha dit poc abans un fiscal argentí molt vinculat amb la causa dels desapareguts, oblidar i passar pàgina suposa obrir la porta a la reincidència.

El documental, que val la pena veure més d'un cop (per copsar-lo en tota la seva riquesa) a través del servei 3 a la carta del web de TVC (www.tv3.cat) és una nova mostra de la professionalitat i abundància de mitjans a què ens té acostumats Genovés en els seus programes especials. Per la diversitat i el valor de les imatges històriques reunides, per la quantitat de gent entrevistada (entre les quals el bisbe Desmond Tutu i l'escriptor Jorge Semprún), pel mateix itinerari geogràfic seguit per donar-li forma. Es torna a demostrar que si a alguna cosa no té por TV-3 és als exercicis de memòria. I a diferència del que li passa amb d'altres àrees i gèneres, en aquest no sol entrebancar-se.