Les mil cares de "l'art déco"

Gairebé tots els ismes de les primeres dècades del segle XX (primitivisme, expressionisme, cubisme, futurisme, constructivisme, orfisme, Secessió i De Stijl -que tenen més relació del que pot semblar a primera vista-, planisme, neoclassicisme, nova objectivitat, purisme i, fins i tot, el vernacle noucentisme...) acabarien conformant d'una manera o altra l'encisador art déco. Potser només se'n quedarien a fora l'iconoclasta dadaisme i el seu successor directe, el surrealisme. De fet, l'estil decoratiu del anys vint seria l'aplicació de l'avantguarda a les llavors anomenades amb gran encert arts industrials. Evidentment, en aquest procés s'hi podia perdre, o no, l'essència, això només depenia de la personalitat, el talent i la intenció de qui ho feia, com ho feia, i també, tractant-se d'art al servei de la indústria, dels condicionaments i les imposicions del productor i el client.

L'Exposition Internationale des Arts Décoratives et Industrielles de 1925 celebrada a París va ser el vèrtex d'aquesta gran confluència. L'esdeveniment va aplegar sobretot tendències burgeses, l'apoteosi de la frivolitat, i d'aquí que n'hagi quedat per extensió el nom per a tot un estil decoratiu, emblema del luxe i el bon viure. Però no tot van ser catifes i marqueteries de peles, també hi van conviure altres coses, des de l'art intel·lectualitzat i combatiu de Le Corbusier, Ozenfant i Léger -al pavelló de L'Espirit Nouveau-, fins al déco pels pobres i els treballadors que aportava l'austera secció Russa.

L'esplèndida retrospectiva d'Alexander Ródtxenko a La Pedrera ajuda molt a replantejar els prejudicis que de sempre han planat sobre l' art déco per part dels historiadors més ortodoxos del moviment modern. Perquè resulta que la sacrosanta avantguarda russa també va ser decorativa, i amb molta honra. És a dir, seguint els postulats del modernisme, va voler fer art total i es va fusionar amb la indústria, l'interiorisme, la publicitat, la moda i el cinema. A la manera revolucionària, és clar! Fent art pel poble i al marge del capitalisme. La trajectòria de Ródtxenko commou, com commouen les històries de la resta d'artistes rojos que es van posar al servei de la revolució en un camí frenètic i sense sortida. Precisament va ser Ródtxenko l'autor del Club Obrer de la secció russa del 1925, a París, que amb una optimista Casa de les Societats i uns fantàstics quioscs de premsa -tot de 1919-, es pot veure a La Pedrera, junt amb la publicitat -feta amb Maiakovski-, els jocs de cafè i la pintura radical que abocarà a la fotografia, també molt ben representada.

Del Le Corbusier purista, el més connectat amb el déco, no hi ha res a la visitada i exitosa exposició que presenta aquests dies la Sala Dalmau, on la perla és la versió petita de la Cuhte de Barcelone, pintada el 1939, que denuncia de la trista victòria feixista. Envoltant aquest quadre, s'hi poden veure molts dibuixos de 1932 a 1960, clarament influïts per Braque, Picasso i Léger.

Jacques Lipchitz també estava a l'exposició de 1925, precisament al pavelló de l'Espirit Nouveau. L'escultor d'origen rus va treballar bastant amb arquitectes i decoradors fent baixos relleus i plafons decoratius sense trair-se. La Galeria Malborough Barcelona proposa una petita exposició on el relaciona amb l'escultura primitiva africana -una altra de les dèries dels anys 10 i 20 del segle passat. Del variat conjunt, sobresurten tres bronzes amb fosa d'època: Dona reclinada (1921), Home assegut (1922) i un David i Goliat (1933) que corprèn perquè va ser fet just quan Hitler prenia el poder i alertava del desastre que esdevindria immediatament després.

Ródtxenko. La construcció del futur. La Pedrera. Passeig de Gràcia, 92, Barcelona. Fins al 5 de gener

Le Corbusier. Sala Dalmau. Consell de Cent, 349, Barcelona. Fins al 10 de gener de 2009

Encuentros. Jacques Lipchitz y el arte primitivo . Galeria Malborough. València, 284, 1er. 2a., Barcelona. Fins al 22 de gener de 2009