Aire de primavera

La visita de la magnífica exposició que dedica a Alexander Ródtxenko la Caixa de Catalunya, a la Pedrera, em produeix una estranya sensació que miraré de veure si sóc capaç d'explicar. Fa ja alguns anys -jo en tenia trenta i vivia a Londres-, vaig veure una exposició dedicada a les avantguardes russes. L'exposició es deia Art in revolution. I, per a un marrec que venia de l'Espanya tètrica d'aquells anys terminals del franquisme, va ser una revelació. Aquell art d'aquella revolució russa del 1917, il·lusionat, creatiu, esplèndid en la seva austeritat de mitjans, em va fer somiar en la possibilitat d'alguna cosa semblant per a aquest nostre país dissortat. Semblant pel que fa a les il·lusions. Però el canvi no va ser tan radical, i les il·lusions tampoc. És una història coneguda. Aviat va venir el desencantament.

Ródtxenko era un dels protagonistes d'aquella revolució plàstica russa. Pintor, dissenyador gràfic, escenògraf, fotògraf, i altra vegada pintor, aquesta exposició de la Pedrera mostra tot aquest seu arc creatiu. Flota, entre les columnes de pedra i els cels rasos recargolats de Gaudí, bona part d'aquell aire carregat d'energia primaveral que les revolucions comporten. Ens rebel·lem contra les injustícies, ens inflamem per a canvis totals, creiem que serà possible alliberar-nos de tota opressió de la nostra condició humiliada. Creiem en la seva dignitat. La dignitat de la persona humana. Alguna cosa així sents quan visites el palau ducal d'Urbino. La mateixa il·lusió. El mateix aire primaveral passa per les sales de Francesco Laurana, entre les columnes, abans de les macadures i putrefaccions de la tardor del renaixement, de les perversions manieristes. Alguna cosa així sents quan et mires els frescos de Torres-García del saló de Sant Jordi, lamentablement encara trossejats, alguna cosa així, quan et mires el que queda de la casa Masramon o de la casa Casas, de Rafael Masó, quan llegeixes algunes gloses de Xènius, alguns poemes de Carner. El noucentisme primerenc també està traspassat per aquest aire primaveral que ara, gràcies a Ródtxenko, bufa a dins de la Pedrera.

És una meravella veure les seves obres publicitàries fetes amb Maiakovski, la seva tipografia massissa, els seus fotomuntatges, les seves experimentacions formals en l'espai, els dissenys de vestuari, els mobles, les fotografies de la seva darrera època creativa. És una festa per a la intel·ligència i per a la sensibilitat. La nostra Transició tots sabem com va acabar. El noucentisme, també. La revolució russa, igual. Duren poc aquests moments alegres de la història. Duren poc les il·lusions col·lectives i les seves manifestacions plàstiques. Tot, de seguida rancieja. El poeta Maiakovski es va suïcidar. I Ródtxenko va acabar pintant gairebé d'amagat perquè no volgué ser un realista de l'estalinisme. Ell creia que la seva pintura dels anys quaranta era tan interessant com la primerenca. S'equivocava. Hi falta l'aire de primavera.