Política de la memòria

De la memòria i el seu ús crític

Enzo Traverso

KRTU/Dep. de Cultura de la Generalitat

97 pàgines. 5 euros

Amb la crisi actual dels projectes utòpics (resultat en bona mesura del triomf aclaparador de la utopia capitalista!), les teories crítiques i emancipadores han desplaçat bona part de la seva lluita política cap a la dimensió del passat, atès que la del futur provoca més desconcert que altra cosa. I com que, d'altra banda, els representants d'aquestes teories progressistes han anat assolint durant els darrers anys responsabilitats polítiques, tot plegat ha afavorit l'intent de legislar la visió del passat, des de la fidelitat als principis democràtics.

En aquesta breu obra d'Enzo Traverso (Gavi, 1957), que recull la seva conferència L'emergència de la memòria: història i política, impartida a l'Institut Francès de Barcelona l'any 2007, hi trobem una reflexió sobre els pros i contres de voler institucionalitzar la memòria col·lectiva per part dels actuals governs occidentals. El cas és que ens anem acostumant a la progressiva creació de memorials diversos, o a la promulgació de lleis com les antinegacionistes (de l'holocaust) o, en el cas espanyol, la de la "memòria històrica". La postura del filòsof italià al respecte sembla d'entrada inequívoca: "si no és als jutges als qui correspon d'escriure la història, els Parlaments no tenen cap atribució per a dictaminar sobre el passat, fixant per votació la veritat històrica". En el cas de les lleis antinegacionistes, per exemple, l'autor argüeix que l'únic que han aconseguit és transformar els botxins en màrtirs, en aparèixer com a víctimes de lleis que limiten la llibertat d'expressió, o que també s'ha aprofitat el ressò mediàtic "com a altaveu formidable de propaganda dels negadors de la Shoah". De tota manera, Traverso considera positiva la declaració del president Chirac el 1995, en què reconeixia la responsabilitat de l'Estat francès en la deportació dels jueus durant la Segona Guerra Mundial; o també la ja esmentada llei espanyola de la memòria històrica.

Al final no queda massa clar quin criteri aplica l'autor per decidir quan està bé legislar respecte al passat i quan no. Això al marge de qüestions com la del greuge comparatiu inevitable que comporta privilegiar la memòria de certs col·lectius (per què no commemorar també, posem per cas, les víctimes de la Revolució Industrial..?). O tampoc no és un problema menor el d'establir el límit de les responsabilitats històriques. En aquest sentit, no sembla massa coherent riure's de les suposades conseqüències en l'actualitat del Pecat Original i, alhora, assumir la responsabilitat de l'esclavatge antic o de les primeres colonitzacions. Sembla que n'hi hauria d'haver prou amb el sentit comú (per exemple a l'hora de tenir dret a saber on es troben els familiars morts en una guerra), o amb l'immens marge d'acció de què ja disposen els governs quan estableixen els currículums escolars de l'assignatura d'història, a l'hora d'apropar-nos als temps pretèrits. Però, és clar, tota la parafernàlia de les grans declaracions sobre el passat va molt bé a alguns polítics per desviar l'atenció sobre la seva incapacitat per fer front al temps present i al futur.