"Bye, bye", Rocamora
La col.lecció del Museu tèxtil se'n va de colònies al palu de Pedralbes
El 14 d'octubre de 1968, Manuel Rocamora escrivia a l'escultor Ismael Smih, que llavors estava reclòs a un sanatori psiquiàtric de Nova York: "Jo estic molt enfeinat amb lo del museu d'Indumentaria; vaig fer donació de la meva col.lecció de vestits a la ciutat de Barcelona, i aquesta m'ha cedit el meravellós Palau del Marquès de Llió situal al carrer Montcada", i que és una veritable meravella (...) Al assabentar-se el gran Picasso que jo tindria el museu davant del d'ell, va enviar-me un dibuix amb dedicatòria autògrafa". L'Ajuntament va acceptar l'esplèndida donació de vestits i es va comprometre, per escrit, a mantenir "de forma perenne" el nom Rocamora pel museu que, d'altra banda, hauria de quedarse "per sempre al Palau Llió o a un de característiques semblants". Ara, per celebrar els quaranta anys de la inauguració, les autoritats municipals acaben de desmuntar-lo completament, sense demanar permís a ningú, ni als familiars del fundador, ni als modistes i la gent del ram, ni a la munió de privats que, rere la iniciativa del famós col·leccionista, van anar donant indumentària per convertir-lo en una institució d'abast internacional. El conegut fotògraf de moda Manuel Outumuro -que, com tanta altra gent del món de la cultura, ha signat el Manifest a favor del Museu Tèxtil i la Col·lecció Rocamora- explica que el museu barceloní és molt més apreciat a l'estranger que no pas al propi país. En realitat, qui no sembla tenir-lo en compte és l'administració, perquè la gent sí que se l'estima, malgrat que, de vint anys ençà, s'hagi condemnat a mort. El primer fet letal va ser el desplaçament del conservador que feia un equip perfecte amb la llavors directora. Desfet l'eficaç tàndem, i tancada l'aixeta pressupostària, la institució va començar poc a poc a caure en decadència fins arribar a la descarada destitució de la directora, quan el museu va ser engolit pel d'Arts Decoratives, un fet que també va ocasionar una recollida de signatures de directors i conservadors de museus catalans, espanyols i estrangers. Rere d'aquest setge, fred i calculat, sempre hi ha hagut les mateixes persones que, ara des del Museu d'Arts Decoratives, tiren del carro del Centre del Disseny que finalment s'anomena DHUB. Es preveu que La grapadora -tal com la gent anomena el futur edifici de Bohigas que s'ha de construir a les Glòries- estigui llesta en tres o quatre anys. Potser valdria la pena que, en una època de crisi com en la que entrem, es replantegés aquesta proposta faraònica i es fes un edifici més petit i racional que fos un centre del disseny de debò i es deixés en pau el Tèxtil. El carrer Montcada té prou espais com per convertir-se en un excel·lent focus cultural. No caldria esbandir les botigues -el comerç és vida-, sinó rehabilitar de forma racional i ordenada les plantes superiors, que resten mig buides, tal com s'ha vingut fent amb el Museu Picasso. El Museu de Ceràmica, amb la seva col·lecció de Picasso, podria fer de nexe amb el museu del malagueny. I el Rocamora -s'ha de restituir aquest nom, que és el legal-, tornat al seu emplaçament legítim i amb l'espai ampliat i reformat sense excentricitats cares, ajudaria a lligar el conjunt i lluïria amb l'esplendor que es mereixen les prop de vint mil peces que el conformen, algunes de les quals ni tan sols són exclusivament de propietat municipal, atès que procedeixen de la Junta de Museus, com moltes obres del MNAC. Una altra possibilitat seria que es creés, precisament dins el propi MNAC, un Institut del Teixit i la Moda, semblant al del Metropolitan de Nova York, amb seu compartida al carrer Montcada i Montjuïc. Però si el Museu de Ceràmica ja no va al DHUB, és incoherent que el Tèxtil hi hagi d'anar. A la carta de 1968, Rocamora s'acomiadava de Smith bo i dient: "Barcelona ha canviat molt, s'ha engrandit moltíssim però queda poca gent que tingui personalitat; la majoria sembla un ramat de bens". Però l'apassionat col·leccionista no s'imaginava pas que entre la llana de totes aquelles ovelles s'hi estaven criant unes arnes que li acabarien devorant el preciós i flamant museuet.
