Expectatives
La seqüència acostuma a desenvolpar-se sempre d'una manera semblant. És diumenge a la nit. Durant el cap de setmana, tret d'alguna excepció puntual, les propostes televisives han basculat entre les pel·lícules d'ampli abast i baixa exigència, la torrencial informació esportiva i la xafarderia rosa. Més o menys a l'hora de sopar, però, el programa 30 minuts de TV-3 ens ofereix un refugi i ens convida a començar la setmana posant el bisturí disseccionador sobre algun esdeveniment amb reportatges que acostumen a estar molt ben fets, resulten agraïts de veure i ens eixamplen la perspectiva sobre el món.
No hi ha indicis que ens desaparegui aquest oasi. Però a partir d'ara, serà una mica diferent. Diumenge passat, Joan Salvat, durant 24 anys director i presentador de l'espai, es va acomiadar dels espectadors. Ja no sentirem la seva veu reposada i cadenciosa introduint els reportatges que han portat l'equip arreu del planeta i li han valgut més d'un centenar de premis, entre els quals quatre Ondas. Per sort podrem continuar gaudint de la seva experiència, ara des de la direcció de la nova àrea de documentals. Però l'etapa de transició, fins que ens acostumem al seu substitut, Eduard Sanjuán, se'ns farà una mica estranya.
També el programa Granangular.cat, que s'emet els dissabtes a la nit pel circuit català de TVE, va obrir la perspectiva la passada edició. El programa, que neix de l'evolució del veterà Gran Angular i és, a més, un portal d'Internet obert a la participació ciutadana, emet documentals i reportatges de temàtica social. Dissabte passat va dedicar en exclusiva tot el temps d'emissió (mitja hora) a treballs audiovisuals enviats pels telespectadors, convocats a fer una obra comuna sota el lema Aigua. La idea és excel·lent, i respon a una filosofia de fons del programa que ja s'ha materialitzat en d'altres peces col·lectives (al voltant de temes com el Nadal, els trens i el menjar). Però en aquest últim cas, el resultat no va estar a l'alçada de les expectatives.
L'interès de la proposta té molt a veure amb la definició més bàsica d'una televisió pública: implicar l'audiència, oferir-li veu i cedir-li el protagonisme. És molt engrescador tenir la possibilitat d'utilitzar una finestra tan potencialment gran per expressar-se lliurement i al mateix temps mostrar la creativitat en l'ús del mitjà audiovisual. I molt estimulant el repte de tenir un termini determinat per fer el treball, haver d'acotar la peça a un temps màxim de tres minuts de durada i mantenir l'esperança de ser un dels seleccionats per l'equip del programa, dirigit per Marisol Soto. Però en aquest cas les peces del calidoscopi van manifestar una excessiva pretensió per part dels creadors, sovint massa enlluernats per la idea de fer una peça artística, més preocupats per qüestions formals que pel contingut. La proposta va arrancar molt bé, amb una coreografia d'escenes domèstiques on fem servir l'aigua (omplir el cubell, fregar el terra, escórrer el drap), en un treball amb reminiscències dels espectacles de la companyia escènica Stomp, que fa dansa sonora a partir d'objectes quotidians. Però a partir d'aquí l'interès va anar decaient, amb algunes puntes com la recreació angoixant del procediment de tortura de la gota malaia, codirigit per Iago Blasi i Nélida D. Ruiz de los Paños, o el treball anomenat Els vaixells de la vida, que si bé no pel resultat, és remarcable per l'edat de la seva autora, Eloïse Hermitte, de 16 anys. Un balanç irregular que en cap cas invalida la proposta. Esperem que la següent collita pública, al voltant d'un tema com el futbol, sigui més satisfactòria.
