En diuen independència

Al próximo borrego le tocais el pito, pero a mí no". Les paraules del periodista Fernando Rodríguez Madero, membre del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) a proposta del Partit Popular, en resposta al polític de torn que el pressionava sobre el maleït assumpte de les 83 llicències de FM, són tota una lliçó. El PP no va ser l'únic. Tots el partits van pressionar la seva gent (dels 10 consellers, 7 són ex parlamentaris). D'això se'n diu independència.

És cert que a l'època de CiU ni tan sols s'adjudicaven les llicències per concurs, però el que ha passat ara està molt lluny de ser transparent. Pot ser casualitat o criteris professionals, no dic que no, però que el president del CAC, Josep Maria Carbonell, estigui vinculat a dos fundacions de l'arquebisbat de Barcelona i que fos la cúpula eclesiàstica la gran beneficiada no sona gens bé.

Tampoc sembla gaire normal que no hi hagués debat al plenari del CAC i menys encara que la majoria dels consellers (cobren 115.000 euros bruts a l'any) no es llegissin no ja els 14.000 folis de l'estudi que s'ha fet per a l'adjudicació de les freqüències sinó ni tan sols l'informe que va fer la Mesa de Contractació del CAC. Potser és que ja hi anaven amb la consigna ben apresa. Els únics que se salven són els periodistes que estan al consell. Això, almenys, és un descans per a la professió.

La veritat és que no sé de què ens estranyem. No fa masses mesos ja vam viure l'escàndol de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Els partits barallant-se com gats i gossos per repartir-se el consell d'administració... fins que es van posar d'acord en una cosa: col·locar cadascun els seus comissaris. La Llei de la Corporació de Mitjans Audiovisuals, en la qual tantes esperances s'havien dipositat i que tant reclamaven els que ara manen, ja va néixer morta. O dit d'una altra manera: feta la llei, feta la trampa. És una pena. Cada cop és més difícil creure en els polítics, del color que siguin.