La creació d'una atmosfera

Fora de casa

Joan Casas

Editorial Empúries

186 pàgines. 16 euros

L'any 1979 Joan Casas va guanyar el premi Víctor Català amb el recull de contes Pols de terrat, un aplec de relats escrits en clau autobiogràfica, publicat el 1980 per Selecta i reeditat el 2006 per Empúries. Fa, doncs, exactament vint-i-vuit anys que Joan Casas (L'Hospitalet, 1950) no publicava cap llibre de narracions. Ara, amb el recull de contes titulat Fora de casa, aquest escriptor trenca un dilatat silenci en la seva faceta com a narrador. Mentrestant, al llarg d'aquestes gairebé tres dècades, Casas ha publicat sis llibres de poesia, estudis literaris, obres teatrals, crítiques de teatre, diverses monografies sobre L'Hospitalet i ha fet múltiples traduccions.

Tot i que els cicles de creació queden supeditats a la naturalesa de cada escriptor, els llargs silencis editorials solen comportar dos riscos: la precipitació i l'essencialisme. Quan un escriptor fa molts anys que no publica, pot caure fàcilment en la precipitació, és molt més propens a sucumbir al dramatisme que imposa el pas inexorable del temps i, per tant, a malmenar amb una decisió "d'última hora" una obra que (encara) necessitava més maceració i assaonament. L'essencialisme, l'afany de voler escriure un llibre com aquell qui llega un testament literari, és l'altre gran risc, un factor que explicaria l'existència d'algunes obres críptiques, retroalimentàries i afectades d'un barroquisme inoperant, sense els necessaris corrents de respiració interna i tensió narrativa que exigeix el conte. El domini tècnic de Casas fa que Fora de casa no degeneri en cap d'aquests dos defectes, per bé que la barreja de tons i de gèneres expressada en aquests trenta-cinc contes intensifiqui en alguns passatges -repeteixo: només en alguns passatges- la idea de trobar-nos davant d'una precipitada resolució de pastitx.

Per damunt de tot cal aplaudir la via estètica empresa per Casas, el seu instint per aturar-se en els meandres de la realitat i, d'una manera subtil i corrosiva, desplegar narracions on impera la profunditat psicològica, la gestació d'una atmosfera surreal i una gran mestria a l'hora de disseccionar arquetips socials: amants, oficinistes, divorciats..., la majoria d'ells éssers escèptics que s'escuden en una ironia mordent i alhora molt tendra. A Fora de casa hi trobem una bigarrada mescla de registres, des de peces inspirades en un model àtic (El carrer d'Arquíloc), passant per microrelats, diàlegs, proses que semblen reverberacions dels vells romanços de cec, trames que despleguen una teoria de la lectura (Demolició), composicions de naturalesa onírica (Nostàlgia), fins a delicades modulacions d'alguns clàssics literaris (La cel·la de Pròspero, on s'inverteix una interpretació proverbial de La tempesta de Shakespeare; Utopies, que sembla concebuda a l'empara del to antiutòpic i desactivador amb què Fernando Pessoa escriu El banquer anarquista; o (Tragi)comèdia, on es recrea un cèlebre conte de Monterroso). Casas ordeix un edifici literari atapeït de simetries i empedrat de matisos, perquè el lector s'hi perdi i s'hi retrobi. Amarant-se d'una consciència de palimpsest, la literatura d'aquest autor s'alia amb l'enjogassament i convoca la intel·ligència. D'aquest aplec només cal discutir la llargària excessiva d'alguns contes (com El falcó) o la culminació de relats com Fora de casa o Sorpresa, afectats per un final que representa una baixada de voltatge amb relació al nus de l'argument. Pel que fa a la resta, només cal fruir amb aquestes proses, que ocupen un lloc singular, exclusiu, en el variat fris d'estils que trobem en la literatura catalana actual. Ara, per a gaudi del lector tractat com a ésser intel·ligent, només cal desitjar que la nova expansió creativa de Casas en el camp narratiu no sigui gaire espaiada.