Finestres

La ignorància és un poderós fertilitzant de la por. També de l'odi. Per això són tan valuosos els programes televisius dedicats a la immigració. Aquells que intenten fer-ne un retrat en positiu però sense paternalismes i que, sobretot, mostren el nouvingut amb absoluta normalitat. El corpus d'espais dedicats a les persones radicades a Catalunya des de les procedències més diverses va creixent amb la permanència en la memòria de propostes com Un lloc estrany, que temporades enrere va fer fortuna a TV-3, la perpetuació en les graelles de programes antics, com Karakia, al Canal 33, i la incorporació de nous títols. A aquest últim bloc pertany Barcelona any zero, estrenat aquesta temporada a Barcelona TV, on s'emet els dimarts, amb redifusió els dissabtes.

La relativa abundància de programes d'aquest tipus obliga a explorar camins originals a fi d'evitar la repetició. En aquest cas, s'ha fet acotant l'univers retratat, reduint-lo a aquelles persones arribades fa poc temps (d'aquí el títol, tot i que el concepte de l'any és només orientatiu). I focalitzant cada un dels 13 espais de què consta en un tema concret, que té a veure amb la geografia barcelonina. El resultat són monogràfics localitzats, entre d'altres, al mercat de Sant Antoni, el parc de la Ciutadella o el barri de Gràcia. Les veus protagonistes es van intercalant, segons els cànons d'un tipus de documentals molt de moda que eviten la figura del presentador, i no expliciten tampoc el periodista que incita les declaracions dels testimonis. I es va confegint un gresol amè i pedagògic, perquè els immigrants parlen de la Barcelona que han descobert, de la seva relació amb el lloc on es desenvolupa cada capítol i, vet aquí un dels aspectes més interessants de Barcelona any zero , també expliquen moltes coses dels seus països d'origen. I així el programa esdevé una finestra oberta a moltes realitats, ens eixampla el nostre coneixement del món i ens fa una mica menys ignorants i, de retruc, menys temorosos.

Barcelona any zero es construeix amb planos llargs, els protagonistes tenen temps per esplaiar-se en les seves reflexions, s'afavoreix l'espontaneïtat i el conjunt agafa el to d'una xerrada distesa. Per això mateix, també demana que l'espectador el vegi amb calma i, sobretot, amb la consciència del privilegi de poder guaitar al món sense sortir de casa. La mateixa actitud requereix el gaudi del Karakia, que després de set temporades en antena continua sent una troballa extraordinària dels laboratoris televisius. Per la seva senzillesa i sensibilitat i per la capacitat de despertar l'interès cap a l'altre a partir de la gastronomia. Fent bona la dita segons la qual l'estómac és un dels camins més directes per a conquerir algú, Karakia ens sedueix des del rebost i el tipisme gastronòmic dels no nadius que viuen a Catalunya. La finestra de la televisió ens apropa l'aroma de plats de fora cuinats aquí, ens els fa atractius i ens ofereix una visió lliure de prejudicis de la immigració.