Autopossessions literàries
Autobiografies
Fernando Pessoa
Angle Editorial
135 pàgines. 11 euros
En una de les confessions aplegades en aquest recull de textos autobiogràfics de les moltes persones que va ser Pessoa, l'escriptor portuguès declara: "Viure no és necessari; el que és necessari és crear". En el seu cas, aquesta observació genera una tautologia. Perquè ja des de petit Fernando Pessoa (Lisboa, 1888 - 1935) s'evadia tot recreant en la seva imaginació personatges d'una convicció il·lusòria que anava molt més enllà de la mera fantasia enjogassada, ingressant de ple en la suplantació de la realitat i, per tant, en una disfunció psicològica que avui hauria estat objecte de la psiquiatria infantil. "Lluny de mi en mi existeixo", escriurà en un dels seus versos memorables.
Pessoa va forjar una literatura indistingible de la vida, fins al punt que els artificis retòrics presents en la seva obra mereixen ser entesos com un procés d'autopossessió literària. És evident que els heterònims, aquests autors i personatges que escriuen i viuen de manera diferent que l'ortònim Pessoa, signifiquen una gran revolució en el paradigma narratiu: incrementen les veus literàries, eixamplen els límits constrenyits d'un jo ortodox, atorguen volubilitat estètica, i permeten assolir els contrapunts estilístics i morals que ofereix el relativisme. Però per a Pessoa aquestes bastides formals no són un simple recurs literari, sinó reflexos de la seva autèntica vida plural , fites d'un intens procés de despersonalització que té com a objectiu "abolir el dogma de la personalitat". Potser només Hildegarda de Bingen, Kafka i Pessoa estableixen una aliança insubornable entre vida i literatura. És almenys aquest factor el que fa que l'obra de Pessoa dugui fins a les últimes conseqüències tots els assaigs anteriors per multiplicar la veu autorial: Kierkegaard i els seus pseudònims a l'ús per exposar punts de vista incòmodes, el subjectivisme romàntic de Keats, la doble naturalesa de l'artista expressada per Baudelaire, aquest abismar-se de Nerval (je suis l'autre) i de Rimbaud (Car Je est un autre), la impersonalitat poètica de T.S. Elliot, o els apòcrifs de Machado. La diferència és que en l'obra de Pessoa no hi ha cap al·lusió instrumental. El sensualista Alberto Caeiro, el futurista Álvaro de Campos, el llatinista Ricardo Reis o l'anglicitzat Alexander Search són esqueixos, altres jos, d'aquest poeta ortònim de vers tradicional i rimat que també es convoca sota el nom de Pessoa. I és que la literatura de Pessoa, en comptes de ser un drama en actes com ho són tantes i tantes altres obres, és un drama em gente. D'aquí la seva càrrega vital i estètica incomparables.
La selecció de textos d' Autobiografies, amb un estudi introductori de Richard Zenith i sota la traducció de Víctor Martínez-Gil, exposa un mapa de l'escissió de les màscares pessoanes. S'hi recullen notes personals i reflexions sobre l'ortònim i alguns heterònims. Però Autobiografies també revela una dificultat inherent a l'obra de Pessoa. Com que la literatura d'aquest autor ja està fragmentada de manera orgànica, exigeix guiatges molt precisos i complets per emmirallar la seva vasta riquesa, una prodigiosa acumulació d'esclats metafísics i poètics. Autobiografies es queda a mig camí. Pot ser un tast parcialment estimulant. Però no acaba de satisfer ni al neòfit, que es pot sentir aclaparat per l'espessor de la jungla d'aquests textos, ni al lector expert en l'obra de l'escriptor portuguès, que coneix el valor dels oxímorons i sap que Pessoa no es presta fàcilment a una fragmentació redoblada.
