Decadència

Ara fa cent anys, pel camí de carro de Sant Hilari a Osor, muntat en un matxo, pujava rost amunt, entre faigs i castanyers i roures i pins negres, un jove arquitecte: Rafael Masó, cridat a reformar el vell mas El Soler. Feia un parell d'anys, el 1906, just acabada la carrera, havia dissenyat el menjador del mas, els mobles i tot l'espai. Un paviment continu amb grans taques verdoses i tatxonat de flors, una llar de foc amb un enginy d'aram que pujava i baixava per controlar el tiratge i els fums, un enorme bufet, un escon lligat a la llar, un estrany rellotge de peu que era, alhora, prestatge i seient, i, és clar, la taula i les cadires. Mobles pesants, de fusta de castanyer amb uns ferratges recargolats. Tot plegat, amb una forta càrrega gaudiniana. Però en la continuïtat orgànica de Gaudí, Masó introdueix ja de bona hora una descomposició en plans, provinent d'Olbrich, que anunciava canvis imminents en la seva arquitectura i en l'estètica del país. Carner havia publicat Els fruits saborosos, Ors predicava des de la trona del Glosari, la política del país bullia i Prat de la Riba es preparava per ser president de la Mancomunitat. Aquell difícil camí de Masó, costa amunt cap al mas, obeïa a què, després del menjador, estava fent, al vell casalot, una reforma més seriosa. Foradar la casa pel mig i, alçant-hi una torratxa en forma de lluernari, il·luminar aquells espais tenebrosos, medievals i barrocs. Aquesta operació, lligada al hall d'entrada de la casa, just sota el lluernari, es presentava en una estètica ben diferent a la del menjador que havia fet tan poc abans. Ara eren el món domèstic anglès, Voysey, sobretot, i també Mackintosh, els que es presentaven com a models per a una arquitectura nova que el país necessitava. Masó pujava, il·lusionat per aquella obra que li permetia noves experiències, i es mirava els petits cedres acabats de plantar vora el camí que des de la carretera s'enfila cap al mas. Hi havia un projecte de país. Es reformaven les velles estructures, se'n creaven de noves.

Fa pocs dies, amb uns amics, vaig refer aquell vell camí de Masó. Ara en cotxe, és clar, i per una pista forestal. Acabava de començar la tardor. El bosc era un prodigi de colors: grocs, vermells, torrats, en contrast amb el verd profund i sord d'aquells cedres plantats quan Masó hi pujava en matxo. Vam visitar la casa. El menjador, el hall, la sala, les galeries. Tot hi és encara, però el pas del temps ho ha marcat de decrepitud. És una casa tancada. I a les cases tancades hi flota un alè de tristesa. La tristesa de la decadència. Aquella il·lusió de la reforma, de modernització, és pols i abandonament. El fantasma de la destrucció es passeja entre aquells cedres que ara són centenaris.

Baixo capcot perquè veig, en la de la casa, la decadència del país. La decadència de la il·lusió del país. I em vénen al cap els versos de Carner: "Els caminals són tristos; | s'arrufa tot l'espai. | Les fulles de la branca | no diuen sinó ai."