Estimat amic ...

Aquesta selecció recull, en un primer apartat, les cartes creuades de 1'agost de 1962 en les quals els dos corresponsals fan una anàlisi sucosa de l'ambient literari català. A la següent pàgina han passat quasi 15 anys, la confiança entre ells ha crescut, el país ha canviat amb la mort de Franco i l'ambient literari, segons s'escriuen, segueix sense fer-los el pes.

Ginebra, 6 agost 1962

Estimat amic Sales:

Féu riure molt. Sempre agafeu el cargol per les banyes o la vaca per la cua. Les meves impertinències, que dieu, són ganes de fer broma. Si us vaig dir que potser Lesfargues em coneixia, és perquè em va fer gràcia que al cap de tants anys aquest senyor amb el qual probablement ens havíem vist sigui el que possiblement m'hagi de traduir un llibre. Tot plegat volia dir que el món és petit. Que em conegui o no em conegui no té cap importància perquè li agradi o no li agradi La plaça. (I ara sortiré jo o la meva impertinència.) No he cregut mai que l'amistat o la coneixença serveixin per a obtenir res, perquè mai no me n'he valgut. I valdre-se'n o voler-se'n valdre em sembla idiota.

"En el món literari de Barna hi fa falta aquella criatura que deia "el rei va despullat" "Si us penseu que jo no tinc també ganes de cantar-les clares a quatre pedants...però no n'és l'hora, cregueu-me"

No sé per què no es pot dir que a Barcelona hi ha escriptors que es pensen que escriure és agafar paper i tinta. Ja sou ben pallús. És bescantar-lo dir a un amic el que a un li sembla la veritat? En el món literari de Barna i segurament en el món social encara més hi fa falta aquella criatura que deia "el rei va despullat", i potser no farien tant els gegants. Trobo molt bé que defenseu tothom i tot. Però a mi la veritat sempre m'ha temptat de mala manera.

Si us vaig dir que la UNESCO aconsellava el llibre a la Fisher era perquè m'ho van dir i no perquè cregués que això obria les portes del paradís.

Em dieu -Sois charmante et tais-toi i jo us faré dir, mon coeur que tout irrite...

I aneu a passeig (a veure si encara us ho prendreu seriosament i agafareu bastó i barret fort i anireu amunt i avall del Passeig de Gràcia a fer el màrtir!). Amb tot l'afecte.

M. Rodoreda

Barcelona, 9 agost 1962

Sra. Mercè Rodoreda

Estimada amiga:

Arribat de Siurana trobo les vostres dues cartes del 4 i el 6, aquesta vegada "la mar" de simpàtiques. Escric a en Villalonga copiant-li tot el que dieu d'ell, que el farà molt content. És un gran home, un dels nostres escriptors més originals -i segurament perquè és un escriptor tan bo, a penes el tenen present les míseres capelletes que a Barcelona s'erigeixen en "genis universals" (que a casa seva els coneixen).

No sabria dir més que "amén" a tot el que em dieu. Deveu tenir una curiosa tendència a "empipar" el proïsme; quan, superant aquesta tendència, dieu tot bonament el que realment penseu i sentiu, esteu la mar de bé. Potser si em coneguéssiu més, tot aniria com una seda.

El CLUB DELS NOVEL·LISTES té en aquest moment tres novel·les encallades a censura ("No procede su publicación"), amb greu contratemps dels nostres plans. Us ho dic perquè tingueu en compte que això del CLUB és una batalla eriçada de dificultats -i que ben poques persones agraeixen. No sigueu d'aquestes: són molt ases. Res de més ase que no comprendre. Intel·ligència és comprensió.

Suposo que rebeu Serra d'Or i per això no us l'envio: hi ha l'article d'en Triadú sobre La plaça del Diamant, molt encomiàstic, fins i tot ditiràmbic. Molt d'agrair. Llàstima que no és el tipus d'article que pot fer venir ganes de comprar el llibre (en Triadú sol patir d'aquest defecte) i la raó em sembla que és que en comptes de cenyir-se a parlar de La plaça del Diamant i del seu valor humà -universal, en el sentit que interessa a tota persona humana-, parla de massa coses i dóna massa importància a fets purament literaris que al lector li interessen ben poc, com és ara l'any que vau néixer, els premis de jocs florals que vau guanyar, etcètera. etcètera. Però, en fi, cal agrair-li la bona voluntat.

Ara falta l'article d'en Fuster, que deurà ser el millor de tots.

Escric a Madame Helena Strassova; us adjunto còpia. Però segueixo creient que fins que surti l'edició francesa trobarem moltes dificultats amb els editors d'altres llengües. El català no l'entén ningú, diguin el que diguin. I els lectors o consultors més temibles, són aquells que pretenen entendre'l. L'entenen, sí, com vós i jo entendrem un text romanès o romanx, és a dir, llegint-lo molt a poc a poc -i en conseqüència fatigant-nos molt. I aleshores dictaminen que "l'obra és molt ensopida". Esperem la gestió del gran Lesfargues, que aquest sí que entén el català divinament.

La nostra Siurana és en efecte la del sonet de Carner, que per cert és allà dalt, en una làpida de marbre encastada en un cingle -com un pegat en un banc. Allà dalt tenim una mica de casa, on espero que vindreu a passar-hi uns dies un any o altre i ens podrem barallar arran dels abismes. O potser allà dalt no tindrem ganes de barallar-nos.

Si us penseu que jo no tinc també ganes de cantar-les clares a quatre pedants... però no n'és l'hora, cregueu-me. El país està passant una situació molt delicada, des de fora no us en adoneu. Jo, mentre vaig viure a fora, tampoc no me n'adonava prou bé. D'altra banda m'he arribat a convèncer d'una cosa i és que no val gens la pena d'atacar tal o tal escriptor dolent a qui fan passar per bo una sèrie de circumstàncies. Massa que el temps el farà caure en l'oblit. Em sembla que la bona tàctica és parlar dels bons i guardar un discret silenci respecte als dolents. El temps és el gran crític, no se n'ha trobat de millor per ara. Llàstima que triga a donar el seu parer...

Amb tot l'afecte del vostre

Sales

Rumiant les vostres curioses (o que almenys em semblen curioses a mi) reaccions enfront del que anomeneu "literatura catalana d'ara", em sembla que la confusió us ve de prendre-us de debò el Destino. Aquest setmanari ha fet una obra confusionària enorme. Són els de Destino que van proclamar geni en Pedrolo -geni amb totes les lletres, en lletra de motllo: ho han vist els meus propis ulls; geni l'Espriu, geni en Foix, geni en Perucho i ara geni l'Espinàs. A un cert públic català càndid, i que d'altra banda no llegeix, l'encanta saber que tenim a Catalunya "cinc" genis -com l'encanta que el "Barça" guanyi... Així, donant patents de geni universal, el Destino s'ha fet una fama de "catalanista" entre aquesta mena de públic beoci, a qui no li sembla de cap manera necessari llegir les obres dels genis (bona prova el fracàs de les edicions d'aquesta mena d'autors: en Pedrolo té 30 novel·les inèdites, per la senzilla raó que no hi ha editor que les vulgui), però que es prendria malíssimament que algú fes això que vós dieu amb tanta raó: que digués que "el rei va despullat". Si voleu prendre mal, poseu en dubte que l'Espriu sigui un geni: més val, cregueu, callar i deixar que el temps hi digui la seva... D'altra banda, la literatura catalana "d'abans" pecava del mateix mal: suposo que recordareu els temps en què el pobre López Picó, avui profundament oblidat, era un "geni universal" segons els diaris de Barcelona... i sa comarca.

Ginebra, 22 agost 1962

Estimat amic Sales:

Vaig rebre en el mateix correu la vostra del 9 i Serra d'Or. L'article de Triadú m'ha agradat -és ben Triadú- i us enganyaria si no us deia que certs elogis m'han afalagat. Triadú és un bon amic. Fa molts anys que ens coneixem i som una mena d'amics que amb prou feines si ens hem vist. Evidentment no calia que a "la solapa" de La plaça hi figurés el meu curriculum vitae. Està perfecta tal com està. Us agrairé molt que, quan surti l'article de Fuster, me l'envieu perquè jo no veig Destino. Em penso que no l'he vist mai.

La vostra carta a dama Strassova està molt bé. Demostra un gran talent de part vostra per a dur a terme, com qui no fa res, una delicada engalipada.

En una de les millors llibreries de Ginebra vaig veure un llibre molt gruixut, Incertaine gloire, el vaig comprar i el vaig fullejar. Em va semblar, a primer cop d'ull, un llibre brillantíssim. Vaig ensopegar amb un dels trossos més bonics que mai hagi llegit: una collita o una tria de safrà. Meravellós, com no n'havia llegit mai cap. Un tros de gran literatura o digne d'una gran literatura. No us puc donar una impressió de lectura total perquè me l'han pres de les mans. Quan el llegiré -que probablement no serà fins que no hagi acabat La mort -que acabarà matant-me- us en parlaré llargament, no pas amb esperit crític, sinó la meva impressió de lector.

Entre La mort i un estiu violent, em penso que ja no sóc jo. Amb l'afecte de sempre

M. Rodoreda