Polsegueres i psicosis

Doncs hi solia haver tres tipus de papers a casa de la gent que a vegades escriu o que simplement de tant en tant apunta alguna cosa o esbossa algun intent de carta: u, els papers que van directament a les escombraries; dos, els que es guarden bé; i tres, els que es deixen a sota el llit o al fons d'un calaix i a la llarga s'acaben llençant. Ara amb la xarxa o entrexarxa la cosa ha canviat i tots tenim accés a les tres piles de tothom, hem perdut la vergonya i hem posat les nostres escombraries a l'abast de totes les mirades, som com aquell que fica la mà a les papereres del passeig a veure què hi troba, tots remenant a la immensa fossa comuna de la brossa de tots. D'un poema de qualsevol autor, ja no n'hi ha només comentaris fets per crítics o per estudiosos: ara en pots trobar fàcilment de redactats per lletraferits espontanis, per ignorants totals, per innocents autèntics, per disminuïts morals, per illetrats intel·ligents, per adolescents enyorats, per aspirants a no ser res, per psicòtics vocacionals... i alguns no són pas pitjors que els dels tradicionals professionals professorals, molts dels quals es podrien enquadrar perfectament en alguna de les damunt dites categories. Dels escrits que pesques enganxats a la xarxa de l'arrossegament electrònic sovint n'hi ha, com és lògic, puix que es tracta de contenidors d'escombraries, que te'ls trobes empastifats amb filets de plàtan i peles de figa amb retalls d'ungla retallada bruts de sang de tampons o esparadraps, a més de la pelussa enganxada provinent de la polseguera recollida en haver escombrat, a les cases que escombren.

Una altra cosa i que no té pràcticament res a veure amb les papereres públiques són els escriptors artistes, o sigui els poetes en el sentit més ampli de la paraula, en el sentit que Kafka és poeta: aquests escriptors poden tenir moltes manies (de si prefereixo un bolígraf negre de punta no gaire fina, o una llibreta de paper reciclat sense quadricular, o una cadira giratòria i que grinyoli força, i així) o no tenir-ne cap, però escriuen. En qualsevol civilització que es trobin, escriuen. Escriuen damunt d'argila, amb pinzell, en llapis, a l'ordinador o a dins del cervell.

Diuen que Llull tenia un llibrot de set-centes pàgines al cap, de memòria, tot sencer fins a l'últim detall, abans de començar-lo a dictar a l'escrivent del monestir on s'havia aturat a passar un parell de nits que al final es convertien en unes quantes setmanes. I el gran mag lul·lià Jordà Bru també duia l'ordinador a dins del cap i abans d'aixecar-se per a escriure ja ho tenia tot redactat fins a l'última coma. D'aixecar-se o d'asseure's, això ja no ho sé.

Un aforisme, un poema, una rondalla, poden estar perfectament acabats dins del cap del seu autor o inventor, no els cal cap altre suport, sempre que el dit autor no sigui mut, en el qual cas sí que li farà falta embrutar el pergamí, treballar l'argila tova o picar fort la roca dura. Si no és que prefereix gravar directament als espadats de la boca de l'infern atacant-los amb focs corrosius, a cavall d'una àguila i entre remolins de núvols negres, com William Blake. O dibuixar els versos amb el dit damunt l'arena.