Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Reportatge

L'art en crisi?

El canvi sobtat d'orientació i de continguts del Centre d'Art Santa Mònica podria resultar ser l'espurna que encén un debat sobre la situació de l'art contemporani a la capital catalana. Almenys, això seria desitjable. Nombroses veus afegeixen desaprovació i crítica a la situació actual, sobretot en relació a les accions del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Quina és exactament la crisi que viu l'art contemporani a casa nostra? En què consisteix? És, de fet, una crisi? Ni tant ni tan poc...

El "sistema de l'art" a Catalunya vist des de Barcelona és un microcosmos desestructurat, on els seus components conviuen amb comoditat. Una cosa és l'art, les pràctiques que li donen cos i els

"Barcelona és una mena "d'anti-Berlin" perquè no atrau artistes. La seva capitaliltat és local"

efectes de la seva recepció, i l'altra el sistema a l'entorn del qual s'organitza. I aquest sistema ha canviat quantitativament en els últims vint anys. Abans que obrís el Centre d'Art Santa Mònica, que va venir a acompanyar l'acció de La Virreina, les exposicions d'art contemporani es veien a la Fundació Miró, a les seus de les caixes d'estalvi que programaven art i a certs casals de cultura, a més de galeries al carrer Consell de Cent. Se sabia de l'existència de dos o tres col·leccionistes d'art contempoani. Les institucions públiques col·leccionaven "al pes" i els criteris de qualitat eren els del millor ensumador. Fa vint anys la paraula clau en el món de l'art era ...sponsor.

Les institucions, com els éssers vius, també es moren. Però certes institucions han mort sense reproduir- se primer ... o sí? Fa 20 anys hi havia la Sala Montcada i hi havia Metrònom, però no hi havia

Fundació Tàpies ni Macba. Hi havia revistes d'art als quisocs (almenys dues) i ara no n'hi ha cap.

La informació sobre art està desapareixent de la premsa escrita, per no pensar que una publicació com va ser Serra d'Or als anys setanta és avui impensable. Hi ha hagut una certa renovació generacional dels membres del sistema, però l'augment qualitatiu és minso. L'acadèmia segueix tan adormida com abans (quantes tesis doctorals sobre l'art contemporani i la seva recent història s'estan escrivint a les universitats catalanes?) i el llenguatge de la crítica no s'ha ampliat més enllà del periodisme. I no s'han creat mitjans de difusió més enllà del periodístic.

Les televisions ignoren l'art si no és per escampar el morbo de les cotitzacions d'una minoria d'artistes -es confon el preu de l'art amb la seva importància cultural- o les extravagàncies (que no escandalitzen ningú) d'algun jove artista britànic. Una nova generació de col·leccionistes i galeristes ha aparegut a la ciutat i els gustos van evolucionant, però la seva potència segueix sent molt discreta.

Artistes que fa vint anys eren celebrats localment amb gran efusivitat han anat desapareixent de l'esfera pública perquè han esgotat el circuit. Barcelona és una mena d'anti-Berlín perquè no atrau artistes (i tot el que va al darrere dels artistes). No havent-hi bons estudis de postgrau, l'artista català surt de l'escola de belles arts molt d'horai en inferioritat de condicions per situar-se al costat dels seus col·legues d'altres indrets. La capitalitat de Barcelona és local.

Sí que és veritat que ha minvat el circuit d'exposició, de presència dels artistes a l'espai públic. Aquí vull insistir en la necessitat d'un centre a la ciutat, dedicat a l'art contemporani, reconeixible com a

tal. No és veritat que la raó de ser delCASMdesapareix quan es crea el Macba: al contrari, és més necessari que mai com a laboratori, cosa que no pot demanar-se a un museu, que no pot privilegiar l'experiment amb el dinamisme propi d'una institució àgil. L'aportació del Macba no és quantitativa, no fa el mateix però en més gran; ha de fer coses que abans no hi eren. A Madrid el problema és idèntic:

no existeixen institucions intermitges entre les galeries i el gran museu, com es corre el risc que passi a Barcelona. Els artistes no tenen on construir una trajectòria i on adquirir experiència que els faci dominar les regles dels espais, d'elaborar discursos, enfrontar-se a la crítica i madurar el seu treball. I això té com a resultat l'empobriment dels propis llenguatges artístics i de l'escena en general, com una serp que es menja la cua, un cercle viciós.

Sóc conscient que el Departament de Cultura de la Generalitat està creant les condicions per fer un nou centre d'art contemporani i animo que el CASM es reprodueixi si muta la seva estructura

genètica. També és el moment de pensar en les noves centralitats culturals de la ciutat, que és més gran que el seu centre i té reptes socials i geogràfics importants. Però els reptes no són de tipus immobiliari, de metres quadrats, sinó de discurs, d'educació, d'estructura i de professionalització (de què han de viure els crítics, tant importants per a la "salut" de la cultura?), de relació entre els diferents actors que conformen el clima cultural. La paraula clau en el món de l'art ara és ...concurs. Però crec que hauria de ser projecte!, és a dir, ambició de canviar el sistema, qualitat, coherència, capacitat d'invenció i constància.

Bartomeu Marí és director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba)

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 23 de octubre de 2008

Más información

  • Art en alerta