Benet XVI i la Bíblia

El Papa va pronunciar, el passat dia 5 d'octubre, un discurs important en què dibuixava un panorama desolador per al futur d'Europa, del Cristianisme i de l'ésser humà. En paraules seves i del redactor d'un article aparegut en aquest mateix diari l'endemà, "quan l'home elimina Déu del seu horitzó i es converteix en propietari absolut de si mateix i únic patró de la creació, s'escampen l'arbitri del poder, els interessos egoistes, la injustícia i l'explotació, així com la violència en totes les seves manifestacions, tal com ho demostren els crims que cada dia reporten els mitjans de comunicació". Una solució, segons Benet XVI, és llegir més i més bé les Sagrades Escriptures, que recullen el missatge consolador segons el qual "el mal i la mort no tenen l'última paraula, sinó que, al final, qui guanya sempre és Jesucrist".

"Els advertiments de Benet XVI en matèria bíblica arriben massa tard"

Realment, hi ha raons per preocupar-se de les conseqüències que ha tingut la laïcització d'Occident: les jerarquies s'han desprestigiat, el principi d'autoritat és pertot motiu de befa, i la gent no para de distreure's tot pensant que viuran eternament, llevat dels casos en què una malaltia molt greu i, sobretot, molt dolorosa, fa pensar els homes que potser sí que, al capdavall, ha de morir tothom.

Però no té gaire sentit que ara el Papa es lamenti i ens digui que la solució és llegir les Escriptures. El catolicisme (no dic el cristianisme) no és una religió del Llibre ni dels Escrits Sagrats, o almenys no ho és des de fa molt de temps. Els pares de l'Església cristiana, als primers segles de la nostra era, van ser persones de molts de coneixements i molt amants del saber, de l'estudi i l'escriptura, inclòs, naturalment, l'estudi de la Bíblia. Havent els setanta-dos savis jueus reunits a Alexandria, tres segles abans de Crist, redactat una versió grega de la Bíblia, Sant Jeroni, a cavall dels segles IV i V, ho va tenir molt fàcil per vessar aquella traducció, i potser també l'original hebreu en el cas de l'Antic Testament, a un llatí quasi vulgar, que es pot llegir, encara avui dia, amb quatre rudiments de llengua llatina: és la famosa Vulgata, mare de força versions en llengües neo-llatines de la Bíblia que s'han fet al llarg de la història. Però el progressiu desconeixement de la llengua de Roma per part dels fidels, a més de l'eclipsi de l'antiga saviesa greco-llatina que el període hel·lenístic va reblar d'una manera més que admirable, van portar el cristianisme a un oblit cada vegada més gran del Llibre en què es fonamenten les tres grans religions monoteistes del món sencer: la jueva, la cristiana i la musulmana.

Enmig d'aquest panorama, només va faltar que, en ple Renaixement, en una mena de resposta furiosa a l'emancipació secular de l'individu i l'enaltiment de la singularitat humana, Roma convoqués el Concili de Trento (1545-1563), encara base del dogma cristià dels nostres dies. L'església vaticana estava enfurismada a causa de la Reforma de Luter, i, en comptes d'imitar algunes quantes de les seves pràctiques litúrgiques (fora icones, fora la meitat dels sagraments, visca el casament dels clergues i amunt els cors, els càntics i la lectura pietosa dels Llibres Sagrats), va tancar files, va convertir la Inquisició en una de les policies més eficaces i devastadores de l'Europa moderna, i, al damunt, va propugnar aquesta cosa tan vaga que se'n diu la pregària i l'amor al proïsme, tot allunyant-se cada vegada més de la via de l'estudi i la lectura de la Bíblia. És trist dir-ho així, però va haver-hi un moment en què el catolicisme semblava una religió d'analfabets. L'any 1520 el Papa Lleó X havia excomunicat Luter i condemnat tots els seus escrits -que parlen gairebé sempre de com s'ha d'apropar la Bíblia als fidels-, i, com és sabut, Fray Luis de León va ser empresonat per traduir a la seva manera (filològicament molt correcta) parts de la Vulgata i, en especial, El Càntic dels Càntics, i va anar de poc que al Brocense no el cremessin de viu en viu perquè va suggerir, amb molt bon criteri, que els Reis d'Orient no eren tal cosa, sinó astròlegs o mags, cosa que avui dia quasi és dogma de fe. Pau IV va crear la Congregació de l'Índex de Llibres Prohibits (precedent de la Prefectura de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, que va liderar justament Benet XVI abans de ser Papa), i en aquest Index Librorum Prohibitorum hi van anar a parar, amb els anys, no solament Copèrnic, Descartes, Erasme, Kant, Hume, Locke o Sigmund Freud, sinó també, per exemple, el Manuel Biblique ou Cours d'Écriture Sainte à l'usage des Séminaires, de Brassac i Ducher, llibre docte i pietós. I així fins a l'any 1948, en què es va publicar l'última edició d'aquest Index infame, en què no hi falten ni l'humanista Rabelais ni l'amorós Stendhal.

Mentrestant, els protestants de tota mena i els musulmans de tota llei van continuar aferrats a les Escriptures, i en van fundar ciències tan admirables com l'exegesi i l'hermenèutica (de Schleiermacher a Heidegger i Gadamer, per exemple). Per damunt de totes aquestes religions, els jueus no han fet altra cosa, durant tres mil anys, que donar voltes als sentits interminables de la Llei, cosa que explica tant la filologia de Gershom Scholem com la filosofia de Walter Benjamin o la literatura d'Edmond Jabès. Miri que em sap greu, Santedat, però em temo que els seus advertiments en matèria bíblica arriben massa tard.