La derrota i el dol

Ara que el jutge Garzón endega una investigació sobre els desapareguts de la Guerra Civil i de la postguerra; ara que s'ha obert la caixa dels trons, que tanta por fa a alguns i que tan poc agrada a d'altres; ara que els partits polítics catalans es barallen per les despulles del president Companys; ara és l'hora de llegir, si no ho han fet encara, Los girasoles ciegos (Anagrama), d'Alberto Méndez, que ens parla de l'horror d'aquells anys.

Alberto Méndez (1941-2004) no va viure la guerra però va olorar la postguerra. Les històries que explica li van ser contades, segons ell mateix va dir el dia de la presentació del llibre. "Són històries vertaderes, encara que els llocs hagin estat canviats i la imaginació hagi enriquit els detalls. Les he escrit amb l'olor i el soroll de la memòria d'altres".

Són quatre contes hàbilment entrellaçats, d'una qualitat literària extraordinària. Quatre històries de quatre derrotes. La derrota del capità Alegría, de l'exèrcit sublevat, que es rendeix als republicans, per dignitat, quan el coronel Casado entrega Madrid als franquistes; la dels dos joves enamorats, ella embarassada de vuit mesos, que fugen cap a la mort; la del presoner Juan Senra, que a l'últim minut prefereix la mort a perdre la dignitat; i la del republicà que prefereix el suïcidi abans que l'agafin.

És important llegir Los girasoles ciegos per un altre motiu, que Méndez deixa molt clar amb la cita de Carlos Piera que obre el llibre: "Superar exige asumir, no pasar página o echar en el olvido. En el caso de una tragedia requiere, inexcusablemente, la labor del duelo. [...] En España no se ha cumplido con el duelo que es, entre otras cosas, el reconocimiento público de que algo es trágico y, sobre todo, de que es irreparable". De la mateixa manera que C. S. Lewis ens mostra el dol per la mort de la seva dona en un altre llibre esplèndid, Una pena en observación, Méndez ens convida a portar dol per tot el que va succeir en aquells anys de desolació.