De Broadway a Pernambuco

Tot sembla indicar que a casa nostra el teatre musical està vivint el seu gran moment. De fet, segons el rànquing dels muntatges més vistos la temporada passada, els primers eren espectacles musicals - Mamma Mia! per damunt de tots- i El llibertí , el muntatge teatral de text amb més èxit, es va haver d'acontentar amb un discret cinquè lloc. Fenomen de masses les causes del qual no entrarem a analitzar, per bé que sospito que tenen a veure amb la lleugeresa -mal entesa- que s'associa al cant i al ball propis del gènere, la qüestió és que els musicals proliferen fins al punt que ara per ara qualsevol excusa o referent pot arribar a ser objecte d'adaptació musical. I així ens trobem amb musicals que, estrictament parlant, no ho són i un dels exemples més evidents és precisament Mamma Mia!, espectacle concebut a partir de les cançons més emblemàtiques de l'eurovisiu grup ABBA. Segons la tradició anglosaxona, encara que els orígens del gènere, com de tot, es troben en els clàssics greco-llatins, en un musical les cançons es composen en funció de la història que aquest explica i no a l'inrevés. Quan una emoció és tan intensa que no troba paraules per ser expressada, el personatge canta i quan ni tan sols cantant aconsegueix dir el que vol, aleshores es posa a ballar. Se suposa que els diàlegs, les cançons, la música i el ball, els quatre punts cardinals del musical clàssic, han de conviure de manera coherent i han de servir a un objectiu comú. Dissortadament, no sempre és així i ara mateix tenim en cartellera un altre exemple, aquest de producció local, de recopilació de cançons que formen, com les d'ABBA, part de la memòria col·lectiva i que són les que farceixen la trama de Mortadelo y Filemón, The Miusical. Com per sortir pitant cap a Pernambuco, com diria el mateix Mortadelo. Això sí, amb tots els mitjans del món -tret que comparteixen les grans produccions- i en aquest cas amb efectes en 3D inclosos.

A banda d'aquests dos productes que apel·len directament a la nostàlgia, com si el passat es pogués reviure, la cartellera barcelonina ofereix un altre èxit, ara instal·lat al teatre Apolo després de girar per tota Espanya: Fama, El musical, una versió més que digna de l'adaptació escènica de la cèlebre pel·lícula d'Alan Parker. D'acord, també es pot entendre com un intent de reviure el passat perquè del film ja fa gairebé trenta anys, però almenys la base és la que ha de ser, hi ha una trama que funciona -la de les aventures dels alumnes de la High School for the Performing Arts de Nova York- amb els seus girs i les seves dosis d'humor i d'amor, unes cançons estupendes que expressen el que han d'expressar i unes coreografies ben vistoses. Tal com està el panorama, no es pot demanar més.

Un altre espectacle que funciona tot i l'adaptació castellana i a la baixa de l'original és Spamalot. Versió dels Tricicle del musical de l'Eric Idle, un dels Monty Python, que alhora es basa en la pel·lícula Monty Python and The Holy Grail (Los caballeros de la mesa cuadrada), l'espectacle compta amb escenes molt ben resoltes, uns intèrprets encertats i un espectacular cos de ball. I és que en un musical no hi poden faltar números coreogràfics, que és una de les pegues que té Què, el nou musical. De tots els muntatges comentats, aquest és el que té més mèrit, perquè és de nova creació i tant el llibret d'Àlex Mañas com les composicions musicals de Manu Guix han estat fets per a aquest espectacle que dirigeix Àngel Llàcer amb vocació de musical clàssic. La pena és que coixeja i, tot i els anys que li han dedicat, el resultat és tan pobre que per poder parlar amb el cap ben alt de musicals en llengua catalana em temo que haurem d'esperar a l'estrena d'Aloma, adaptació de la novel·la homònima de Rodoreda, i a la solvència contrastada en el gènere dels seus artífexs, els Dagoll-Dagom. Creuem el dits!