Musicals en temps de crisi

A la nostra empresa no estem patint la crisi". La frase, que pot sonar una raresa en l'actual context econòmic, correspon a Joan Lluís Goas, president executiu de l'empresa Stromboli Entertainment. En associació amb Filmax, la firma és coproductora d'un dels espectacles teatrals fets des de Catalunya de més èxit en els últims anys, Grease, ara en cartellera a Madrid. I també de Spamalot, l'adaptació dirigida per Tricicle de l'obra dels Monty Python que es representa al Teatre Victòria amb un resultat de 50.000 espectadors en les sis setmanes que porta en cartellera. Els dos muntatges tenen en comú el fet de ser espectacles musicals. Un gènere que la passada temporada va propiciar el rècord històric en les xifres de consum teatral a Barcelona: quatre produccions van atraure el 20% dels espectadors, just el creixement global de públic, que va ser de 2,6 milions. Ara, la cartellera barcelonina ha tornat a obrir les portes al musical, amb la incògnita de com els afectarà l'actual conjuntura econòmica. Un mes i escaig després de l'inici del nou curs, conviuen balanços molt optimistes amb d'altres que no ho són gens. Productors i directors discrepen a l'hora de fer una prospecció per saber si els bons resultats es repetiran aquesta temporada, tot i que molts d'ells remarquen que el món de l'espectacle no se sol veure afectat per la crisi.

"El públic vol veure comèdia i espectacles al voltant del luxe", afirma un productor

"No es pot ser capital teatral sense musicals", diu el responsable de Focus

"El setembre sempre és un mes dolent i aquest no ha estat una excepció. Però no més que d'altres anys. Jo crec que la crisi no ens farà mal, més aviat al contrari", reflexiona Julia Gómez, directora general de Stage Entertainment, la multinacional responsable, entre d'altres, de l'espectacle més vist a Barcelona la passada temporada, Mamma Mia!, amb un 10,62% del total de públic. "Tothom té molt present la crisi, i ningú pot predir quina serà la seva dimensió real. Però quan l'entorn és angoixant, la gent té més ganes de connectar amb l'energia, la màgia i l'emoció dels musicals", assegura. El febrer de l'any vinent, Mamma Mia! donarà el relleu a La bella y la bestia, una altra producció de Stage, en una cartellera per la que hauran passat també el musical de petit format i factura gens convencional La parella és..., de Josep Pere Peyró, que s'estrena avui al Teatre Gaudí Barcelona, i Aloma, la nova producció de Dagoll Dagom, al Teatre Nacional de Catalunya.

Goas comparteix les reflexions de Gómez. Partint d'un estudi elaborat per la revista nord-americana Variety sobre la relació inversa entre crisi i públic d'espectacles, l'empresa que presideix ha fet una anàlisi de la situació actual. "Les dades de Variety demostren que en cinc de les set crisis que hi ha hagut als Estats Units des del crack del 29 fins a l'actual, que allà pateixen des de fa dos anys, s'ha produït un increment d'espectadors d'entre el 12 i el 16%". Goas assegura que els resultats "són perfectament extrapolables a l'Estat espanyol, perquè està comprovat que el comportament del públic en els dos països és equiparable en un 95%". Segons l'estudi, "en temps de crisi les famílies continuen consumint. Però en comptes de fer despesa més elevada, com anar a esquiar el cap de setmana, la substitueixen per microoci". Això sí, creu que la regla té uns límits i que no tots els musicals tindran la mateixa fortuna perquè, al seu entendre, l'oferta és excessiva. Però considera que ells tenen just el que la gent demana en aquests moments: "propostes familiars, fresques, divertides. El públic vol veure comèdia i espectacles al voltant del luxe".

Per aquesta lògica, l'èxit hauria d'acompanyar també Mortadelo y Filemón, la translació escènica del popular còmic de Francisco Ibáñez dirigida per Ricard Reguant. "Jo sóc molt sincer i reconeixo que l'espectacle no va massa bé. Artísticament funciona, n'estem molt satisfets, però la crisi està afectant tots els musicals, no només el nostre", assegura Reguant, que és també el director de Grease. Dedicat al gènere des de fa temps, fa 18 anys en va viure i protagonizar un primer renaixement a Barcelona. En aquell moment van coincidir a la cartellera els èxits d' Estan tocant la nostra cançó, dirigida per ell, i Mar i cel, de Dagoll Dagom.

Reguant està plenament convençut que, en la situació actual, la convivència de tants musicals no és bona. Per les seves característiques, aquest tipus d'espectacles són sensiblement més cars de produir que una obra de text. I això es tradueix en un preu de les entrades també superior. Mortadelo y Filemón té un equip de 70 persones al darrere, s'hi ha invertit tres milions d'euros. Fer-lo rendible requereix una ocupació mínima del teatre del 50%. En aquests moments és del 35%. "Si les coses no canvien, s'haurà d'anunciar el final de les representacions i provar sort en gira o a Madrid", admet. Reguant està sincerament preocupat, i no té por de dir-ho.

Sense arribar a l'angoixa, Toni Albadalejo, un dels productors de Què, admet el "desconcert" davant l'actual panorama. Què, dirigit per Àngel Llàcer, és el primer musical genuïnament català (una espècie estranya quan el que abunden són les franquícies i les adaptacions) que ha arribat a la cartellera aquesta temporada. Estrenat oficialment la passada setmana, va funcionar molt bé en el que s'anomenen les funcions prèvies, que serveixen de rodatge a la companyia i s'ofereixen a un preu promocional. "Durant les dues setmanes abans de l'estrena vam tenir un 80% d'ocupació. Això vol dir que l'espectacle funciona". En aquests moments s'alternen les funcions promocionals amb les de preu normal. I les que funcionen són, sobretot, les primeres. "Hem començat bé, però no al ritme que caldria. Alguns dies ve poca gent i d'altres va bé. Habitualment, a mitjan octubre els espectacles ja s'estabilitzen. I enguany no està sent així. Hi influeix tot: la pluja, el futbol...Feia anys que no ens passava res semblant", diu.

Però Albadalejo considera que encara és d'hora per fer valoracions. Que caldrà esperar encara unes setmanes per prendre més la mida a la reacció dels espectadors. "Nosaltres estem molt il·lusionats amb Què . En general, crec que aquesta temporada la qualitat dels espectacles és igual o superior a l'any passat", afirma, tot destacant l'esforç de creació d'un espectacle autòcton com és aquest. I vol aferrar-se a la mateixa teoria que fan servir Goas i Gómez. "Els anglosaxons han escrit molt sobre això, i diuen que en temps de crisi el teatre sempre ha anat molt i molt bé".

El mateix opina Javier Muñiz, gerent de producció del musical Fama, que el 2005 va triomfar al Tívoli en versió catalana i després de l'èxit recollit en gira i a Madrid ha tornat ara a Barcelona, en castellà i al Teatre Apolo. "Les dues primeres setmanes vam tenir una ocupació del 95%. Ara estem al voltant del 73-74%, i el ritme de la venda anticipada és també molt esperançador". Els responsables de Fama no veuen motius de preocupació pel que fa al context econòmic. En tot cas, creuen que si alguna cosa podria ser perjudicial és la simultaneïtat de musicals en cartellera.

Daniel Martínez, president de la productora Focus i de l'Associació d'Empreses de Teatre a Catalunya (Adetca), no té cap dubte que aquest és un bon moment per a les arts escèniques. Ho diu basant-se en les dades de la temporada 2007-2008. Però també en les primeres xifres de l'actual. "Hi ha hagut un creixement respecte a les dades del setembre de l'any passat. Això vol dir que es manté la tendència a l'alça de la passada temporada. Seguim tenint motius per ser optimistes. El teatre a Barcelona va francament bé", explica.

Els resultats són vàlids també per al musical. Però amb un matís, que com a president d'Adetca considera molt comprensible. El gran esclat del gènere es va produir l'any passat, i ara l'augment no és espectacular sinó "sostingut, diluït". Martínez creu que el món teatral no té perquè preocupar-se perquè "la crisi està afectant principalment la gent amb menys poder adquisitiu i no a la classe mitjana, on es dóna fonamentalment el consum cultural". A més, creu que el fet de ser una experiència en viu, insensible als pitjors efectes de les noves tecnologies (en una paraula, a recer de la pirateria perquè el que li dóna sentit és el directe), li atorga una protecció extra.

En el cas dels musicals, considera que la seva presència normalitzada a Barcelona és un símptoma de maduresa. "Són un complement ineludible de les cartelleres. No es pot ser capital teatral fins que no hi ha musicals a la cartellera". Durant molt temps es va dir que a Barcelona no hi havia públic per als musicals, la qual cosa ha quedat totalment desmentida per l'evidència. Martínez recorda que durant una dècada (l'última del segle passat) hi va haver musical d'èxit a Catalunya. Però que després el que no hi havia era "producció de musical per al públic". Poca oferta i, excepcions al marge, desvinculada de l'interés de l'espectador. Així que van desembarcar les multinacionals, i amb uns mitjans impensables per a la indústria catalana, van reconquerir l'espectador.

Creu que ara el repte és que sigui "el propi teixit català" el que s'embarqui de manera decisiva en la producció. Focus no hi quedarà enrere. "A mig termini, tornarem a fer musicals, però des de l'autoria autòctona". En cas que es facin obres internacionals, serà a condició de disposar de marge creatiu, lluny de clònics i franquícies encotillades", afirma Martínez.

Anna Rosa Cisquella, una de les responsables de Dagoll Dagom gairebé des dels inicis d'aquesta veterana companyia consagrada al gènere, s'alinea més aviat en la filera dels pessimistes.

Atès el context actual, no creu que la convivència de musicals sigui bona. "Si la gent en va a veure un, possiblement no tindrà diners per anar a veure'n un altre". Per això creu important que el públic aprengui a distingir matisos i coloratures dintre del gran calaix de sastre en què s'acostumen a englobar tots els espectacles del gènere. "Igual que en teatre de text hi ha comèdia i hi ha drama, obres més lleugeres i d'altres que no ho són, s'ha d'aprendre a diferenciar". D'aquesta manera el públic podria valorar millor la diversitat. En qualsevol cas, creu que la cartellera està amenaçada "per una espasa de Dàmocles".

El temps dirà si arriba a fer miques les esplèndides xifres d'espectadors del curs passat. Amb el perill que, si les esmicola o les fereix sensiblement, n'hipotequi la continuïtat. Perquè, com reconeix Gómez, "on sí que ens pot afectar la crisi és a l'hora de trobar finançament. Però no podem caure en el pànic, sinó ser més creatius".