Pavese & Rodoreda: sempre

No sóc un fan dels números rodons. Emperò enguany faig dues excepcions: el nou de setembre de 2008 ha fet cent anys que va néixer Cesare Pavese i el deu d'octubre farà cent anys que arribà sobre la terra Mercè Rodoreda. Dos escriptors, dos mestres, dos amics. Les restes de Pavese es troben al cementiri de Santo Stefano Belbo i sobre la làpida de pedra hi ha una inscripció: "Ho datto poesia agli uomini". No sé quina és la làpida rodorediana a Romanyà de la Selva, emperò aquesta donassa catalana universal també ha donat a voler poesia als humans.

Mentre aquest estiu rellegia La literatura norteamericana y otros ensayos (Lumen), vaig quedar condormit. El cel era color mandarina i Pavese i jo passejàvem pels turons piamontesos. Li he dit una frase apassionada: "M'entusiasmen els vostres llibres perquè són literatura de bon de veres, aquest més enllà de les tesis i de les ideologies. L'art de la paraula que explica el drama de tots, com dèieu de la lletra de Whitman, de Stein, de Melville, de Dos Passos, de Lewis, d'Anderson...". Cesare s'atura i em fa la mitja. Hi ha tendresa irònica en l'expressió: "Els turons són com planetes, mira, des d'aquí es domina tota la vall del Belbo, un torrent emmurallat d'àlbers. Mira les vinyes rovellades, l'esplendor verda de les riberes, aquest exercici de perspectives. Així és la literatura: perspectives dels llenguatges. Sempre partesc d'un viver de materials de la meva infantesa: històries de vius i de morts que em contava la gent del poble. I sabia que m'amarava de la saor de la llengua. Per les paraules que un escriptor fa servir, pots saber qui és. Mira els camarades de la guerra d'Espanya: uns els anomenaven rojos, els altres, lleials, uns, comunistes o subversius, els altres, patriotes. Aquestes paraules t'indicaven amb qui parlaves, i en cada cas significaven una cosa diferent. En les paraules que fas servir hi ha la teva classe i la teva feina, allò que saps, allò que menges, les persones que tractes. En les paraules hi és tot." Stop!

A Mercè Rodoreda la vaig trobar en un temps ginebrí. Mentre em passejava per la Ginebra antiga, amb llibreries de vell, botigues de bombons i jardins antics sempre verds, la veia: abric beix i llarg fins als peus, els cabells amb grans ones i aquells ulls vivíssims que ho controlaven tot. El 1954 ella sortia de moltes agonies i resurreccions de l'ànima i al costat del seu gran amor, Armand Obiols, havia trobat una certa tranquil·litat. Sedimentava tot aquell viure arriscadament. I escrivia per afirmar-se, per sentir-se, per ésser. La llengua catalana li arribava a calrades: el català de l'avi, el de la Barcelona de la República, el de la guerra, el de la solitud. L'exili era com un llumí fràgil que li feia veure una radiografia especial de la llengua, que li revelava músiques oblidades, que li feia sentir batecs perduts. De les coses que havia viscut, de situacions i ambients, de problemes, n'extreia materials novel·lescs, poètics, materials arrelats a dintre, vivíssims. Rodoreda a Ginebra es concentrava en la recerca d'una forma, en l'amor d'unes paraules estimades. Atènyer un caràcter nacional excavant cada vegada més en els caràcters íntims del català, locals, i, amb aquesta feina esforçada, aconseguir que aquesta obra sia universal, fou la brodaria rodorediana. Gràcies a ambdós! I per molts d'anys!